Altres

la crònica

Em plau lo cavall negre

La lle­genda sem­pre vol expli­car alguna cosa. Roger Mas ho va fer abans de can­tar Lo comte Arnau, en la sobri­e­tat d'un esce­nari amb nou miralls i qua­tre pun­tes de llum; un dis­seny de Lluís Danés. Tot i aquesta apa­rent nuesa, de soli­tud en blanc i negre, en alguns moments, com en la cançó de bres­sol del final, la sen­sació era de cali­desa, d'estar a la vora del foc, i que el tiet de Sol­sona, calçat amb les espar­de­nyes de set brencs expli­cava ron­da­lles a la vora del foc.

Abans de la versió del poema de Ver­da­guer, va expli­car perquè al comte, que tenia dos cavalls li plaïa més lo negre. “Per què no ense­lles lo blanc?/ Perquè fuig dels camins aspres / i a mi em pla­uen més que els plans.” diuen els ver­sos. “Es més diver­tit”, va dir Mas en relació amb l'ani­mal, irre­duc­ti­ble, però també a una acti­tud vital, la de ser Irre­dempt i que dóna títol al seu novè disc que va pre­sen­tar diven­dres a les comar­ques giro­ni­nes, en un con­cert a l'Audi­tori de Girona.

Roger Mas s'ha rei­vin­di­cat des del seu pri­mer disc, el 1997, com a can­tau­tor, quan això de la cançó d'autor era anar a con­tra­cor­rent i ho recor­dava en una entre­vista a aquest diari. I aquesta impremta per­so­nal va més enllà de ves­tir de negre i can­tar sol, asse­gut en una cadira davant d'un públic atent.

La veu i l'accent de Roger Mas acon­se­guei­xen cons­truir mol­tes sub­ca­pes en aquest vol­gut home­natge al can­tau­tor clàssic. Les cançons d'Irre­dempt sonen en directe encara amb menys arti­fi­cis que en el disc. Com Pregària, que resulta hip­no­tit­za­dora, i que Roger Mas can­tava com si fos un cant yid­dish al tem­ple. A El rei dels verns , per exem­ple, una lle­genda nòrdica que Roger Mas també musica a par­tir d'un poema de Goethe –el can­tau­tor, en el preàmbul, va expli­car un equívoc i la relació amb Fro­zen de Dis­ney– no amaga una simi­li­tud, en conte gòtic, d'El ban­do­ler de Lluís Llach, tal i com el de Sol­sona va fer notar al públic per seguir el diàleg. Després van venir “cançons d'amor sense sego­nes lec­tu­res” que agra­den pre­ci­sa­ment perquè “no hi ha més” del que can­ten, com la pre­ci­o­sista Ella té un cel als ulls . I encara tor­nant als cavalls blancs, con­ser­va­dors, “que no sor­pre­nen”, que no sur­ten de la zona de con­fort, Roger Mas, a tall de reflexió, va can­tar, en canvi, per als qui, com el cavall negre, bus­quen altres via­ranys, i van a La mar­gera.

Roger Mas també va repas­sar cançons com El dolor de la bellesa –“es troba a fal­tar la Cobla”, va dir després que el públic l'acom­panyés amb les mans–, El cala­vera, en un dels bisos, i Oda a Fran­cesc Pujols, després de la lec­tura –dues pàgines exe­cu­ta­des amb rapi­desa de mono­lo­guista còmic– de La domi­nació cata­lana. I la cançó de bres­sol de bona nit, una de tra­di­ci­o­nal de Sal­va­dor de Bahía, La lluna girà. que Roger Mas la va aca­bar xiu­xi­ue­jant; i amb el silenci també es va apa­gar la brasa del foc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia