Més dur que la pedra

Praga en el temps de l'ocupació alemanya del Tercer Reich. Jueus, gitanos, txecs o estàtues, tot és el mateix, la púrria com pensarà Reinhard Heydrich, el Herr Protektor, amo absolut de la ciutat, uns minuts després d'haver estat víctima d'un atemptat. Però encara que ell mori, les víctimes són uns altres: no hi ha ni un espai, ni una escletxa, ni un recer, res que pugui evitar l'omnipresència absoluta de la Gestapo i de l'exèrcit alemany del Tercer Reich, en qualsevol hora i en qualsevol lloc, a tota la ciutat i, naturalment, a la vil·la on viuen els jueus i a cadascun dels pisos assenyalats, en un dels quals, quan convé amagades en una habitació dissimulada darrere d'un armari, hi ha l'Adela i la Greta.

Tots hem llegit escriptors que narren partint del seu món imaginari; Weil va escriure partint del seu xoc brutal contra el temps de l'ocupació alemanya de Praga. Com el doctor Rabínovitx, “el jueu il·lustrat” de la seva novel·la, ell també va treballar al Museu Jueu on s'aplegaven “objectes confiscats de les sinagogues suprimides, tot amb les degudes cerimònies religioses”. Res no va impedir, tanmateix, que un sentit de l'humor acre, irònic, absurd, planés per sobre els capítols i les planes de Mendelssohn és a la teulada, força més amunt que les estàtues que s'aixecaven damunt del teulat de La casa de les Arts i on el doctor Rabínovitx serà inútilment conduït perquè identifiqui l'estàtua del compositor jueu Felix Mendelssohn.

Julius Schlesinger, “funcionari municipal i membre no pas de les Waffen SS, sinó només un simple SS sense graduació”, ha rebut l'ordre de treure-la. Però ni ell, ni l'Antonin Becvar o en Josef Stankovsky, les dues persones que han de complir les seves ordres, no saben quina estàtua és exactament perquè, malgrat el que diu el tòpic i malgrat també aquells experts en fisiognomia amb què les autoritats franceses volen fer creure a Heydrich que cerquen jueus, no tots tenen un nas aguilenc o, si més no, no el té l'estàtua del pobre Mendelssohn.

Jiri Weil va escriure una novel·la un xic desconcertant, dividida en capítols com peces que sembla que no acabin d'encaixar, peces que deambulen per aquesta novel·la com Becvar i Santkovsky deambulen amunt i avall del teulat. Potser no n'hi ha prou amb les diferents referències a estàtues o a la pedra per poder travar-ho tot ben travat. Hi ha aquelles estàtues, com hi ha l'estàtua de la justícia que Richard Reisinger es veurà obligat a destruir a cops de martell, la malaltia estranya del metge jueu Rudolf Vorlitzer, que jeu des de fa tres anys en un hospital a causa d'un mal que ningú no sap curar, que va convertint gradualment tots els seus membres i tots els seus òrgans en pedra i, com hi ha encara la forca, “com una suposada escultura” que el també jueu Frantisek Schonbaum es veu obligat a dissenyar per tal que els fusters la puguin construir a fi de fer una execució exemplar. I potser hi ha encara més exemples. Però ja es veu que tot plegat és un xic forçat, una metàfora del món en què estan vivint, sota les ordres del Tercer Reich, sí que és l'atmosfera anorreadora i absoluta d'aquell món el que ho trava tot plegat, potser no la pitjor dictadura que hi hagi hagut, però sí la que ha passat a la història com uns dels grans exemples de l'horror. Un món molt més dur que la pedra.