Posar en crisi el temps de la innocència

L'any 1955 va aparèixer Mitologies, de Roland Barthes. El llibre era un recull de textos curts que parlaven de temes molt diversos com ara les joguines, el pentinat de Marlon Brando a Juli Cèsar o la boxa. La idea de Barthes no era altra que la d'estudiar els mites que configuraven la societat moderna, per veure com generaven la seducció. El treball de Barthes obria una nova forma de pensar en la qual allò susceptible d'anàlisi eren tots els petits fenòmens generats per la nova societat de masses en tant que fets de llenguatge. Barthes establia les bases d'una nova disciplina anomenada semiòtica, de la qual a Itàlia, Umberto Eco va ser un capdavanter. Eco va irrompre amb un llibre de referencia, Apocalíptics i integrats on mostrava la fissura entre els que creien en els valors dels nous llenguatges de la cultura mediàtica i els que entenien la cultura sense interferències des d'una visió elitista i nostàlgica. Davant d'aquest dilema, Eco establia una visió crítica que permetés codificar els discursos de la societat. Eco abraçava la semiòtica entesa com la disciplina que a partir de l'estudi dels signes permetia trobar un sentit a allò que semblava que no en tenia. La semiòtica sorgia com un sistema que permetia qüestionar críticament els relats i gestos de la nostra societat per desvetllar la construcció de la mentida, tenint en compte que vivim en un món on des dels prospectes farmacèutics fins als dependents de les botigues de moda, tothom menteix.

Eco va desenvolupar les bases del seu pensament en un seguit d'obres clau entre les quals cal prendre en consideració la trilogia formada per L'obra oberta (1965), Lector in fabula (1985) i Els límits de la interpretació (1992). En L'obra oberta utilitza exemples d'obres artístiques per dir-nos que tota obra d'art és ambigua, funciona com un text on a partir d'un significant es poden establir múltiples significats. Aquesta idea va madurar a Lector in fabula, on afirma que tot text o discurs crea el seu lector model –el receptor ideal de l'obra–. En la construcció de l'obra es generen un seguit de normes per modelar aquest lector, però malgrat això sempre sorgeix el problema d'allò que no es diu, d'allò que pot ser interpretat d'una altra manera. El lector model també pot imaginar-se el seu autor model que pot ser una construcció molt diferent de l'autor empíric que ha creat el text. Aquesta problemàtica desemboca en Els límits de la interpretació, on es discuteix fins a quin punt la llibertat d'interpretar pot portar-nos a admetre que tots els sentits són possibles, o si, al contrari, perquè una interpretació sigui vàlida és necessari establir unes limitacions.

A partir dels anys noranta, coincidint amb la crisi de les ideologies, es va produir una certa operació de rebuig de la semiòtica. Es considerava que aquesta disciplina havia creat un llenguatge massa hermètic i que s'havia acabat l'època de les grans metodologies capaces de donar-nos receptes efectives. Eco va deixar de ser vist com el catedràtic de semiòtica per ser el novel·lista amb enginy. És cert que la semiòtica va trobar-se atrapada en moltes contradiccions, però en el moment de la mort d'Umberto Eco potser cal reconèixer que algunes de les seves lliçons resulten irrenunciables. En una societat en la qual l'embolcall és més important que el contingut, cal trobar eines critiques que ens permetin entendre com es dissenyen aquests embolcalls. La gran conquesta de la semiòtica va ser la d'ensenyar-nos, de manera crítica, que el temps de la innocència ja s'havia acabat.