Torna la bèstia

Poder gaudir a la nostra literatura d'un autor com Andreu Martín (Barcelona, 1949) és un luxe. No estaria malament aplicar-nos ara mateix el carpe diem perquè, a més de ser un escriptor honest amb la seva literatura, és d'aquells autors que no obliden que darrere d'un llibre hi ha un lector. O molts, si pot ser. Martín és puntual, prolífic, curiós i, a més a més, està en plena forma. Té la virtut –i això no és mèrit seu sinó de la genètica llibresca– que la seva veu narrativa sempre sona jove. És un paio amb una curiositat irreductible i infantil, que es diverteix escrivint, que s'entusiasma amb les coses que ja sap i les que encara no. Té una malenconia que es reserva per a ell mateix i alguns racons dels seus llibres i li agrada jugar.

A les seves novel·les les coses són com són. Les regles del gènere són les que són i les respecta. Si vols canviar aquestes regles, assumeix que estàs canviant de joc. I a més, el mestre Martín continua llegint llibres. Aquesta afirmació pot semblar excèntrica però molts autors de vegades només llegeixen els seus propis llibres. I així acaben escrivint.

A la seva trajectòria llarga i plena de projectes i premis hi ha llibres superlatius –Prótesis, Cabaret Pompeya–, bons llibres –No demanis llobarro fora de temporada, Societat negra– i de no tan bons, però mai rebaixes de fora de temporada. Però des de fa uns anys, a la carrera d'Andreu Martín s'hi ha afegit un gen competitiu al qual, crec, no és aliè el moment que el seu gènere favorit, el negre, està vivint. I La violència justa és una demostració d'ambició, talent, perícia i maneres d'orfebre d'aquest gènere, un dels defectes del qual és que té bastants lectors.

És el millor Martín possible i això és molt. Hi ha tot el que saps que trobaràs: una acurada posada en escena, uns diàlegs versemblants i efectius, uns polis que treballen com polis, unes escenes de violència coreografiada per un Gene Kelly noir. També un ritme enverinat, una combinació perfecta de tensió i informació. I dos personatges, Alexis Rodón, l'exmosso d'esquadra, i Teresa Olivella –víctima/venjadora–, plens de matisos, de parts fosques i recerques personals; un parell de nàufrags en l'anonimat de la gran ciutat. Especialment el personatge de l'obsessiva Olivella –la construcció psicològica i formal–, és d'aquells que donen la raó d'una carrera literària.

Però a més d'una gran novel·la d'evasió, a La violència justa hi ha reflexió i un missatge ambigu: la nostra relació amb la violència, l'addicció, el seu ús en l'àmbit personal i social. A més de la solitud, la incomprensió, les illes que som a la metròpoli. Tot això en la veu dels protagonistes, de manera alternativa, amb el teló de fons del tràfic de dones i nens, les drogues, la línia que delimita la justícia i la venjança, el dolor i el plaer, el jo i els altres.

Andreu Martín planteja preguntes a les quals ningú –ell tampoc– té respostes. La sospita que de vegades la violència és una solució, un llenguatge, batega en aquestes pàgines on el monstre, la bèstia, la notem dins nostre i no sabem si volem que surti o que continuï encadenada al contracte social, a la virtuosa covardia. Davant de tants llibres de segona, el mestre ha tornat per demostrar que, com deia el pare, quan els grans parlen, els petits callen, escolten i aprenen.