Europa desconeix les seves fronteres

Europa desconeix les seves fronteres exteriors i, quan els límits no es poden assegurar, s'aixequen murs. La pèrdua del control de la frontera ens ajuda a explicar fenòmens com el gihadisme i la ineficàcia de la Unió Europea en l'acollida de refugiats que anhelen, no un futur millor, sinó senzillament un futur. Aquesta és la reflexió del filòsof i escriptor tunisià Yves Charles Zarka, un d'aquells pensadors transversals que paga la pena escoltar. Professor de filosofia política a la universitat de la Sorbona i director de la revista Cités, Zarka aborda qüestions com ara la refundació del cosmopolitisme, la propietat de la terra, la radicalització dels joves europeus i l'aparició del terror global d'última generació, del qual ofereix una visió panoràmica.

Si el director teatral i sociòleg suís Milo Rau, un enfant terrible de l'escena contemporània, proposa a The Civil Wars (Festival Grec, 2015) que la pèrdua de la figura paterna i dels valors de la vella Europa són els motius que han impulsat alguns joves a anar-se'n a lluitar a Síria, Zarka posa l'accent en “la pèrdua d'autoritat i l'esfondrament cultural”. Després de les dues guerres mundials, el continent va tenir el coratge de promoure uns valors avui perduts i viu immers en “un procés de culpabilització per l'època de la colonització, Europa ja no creu més en els seus ideals”.

Ara bé, com sorgeix aquest tipus de terrorisme? “És un fenomen nou que no té res a veure amb la violència revolucionària i d'alliberament del passat. És nou perquè és transnacional: som davant l'horror d'una violència que ha tocat França, però també Bèlgica, Dinamarca i els Estats Units. I, a més, és intern. Els qui el perpetren no són estrangers sinó ciutadans francesos que han comès actes inhumans contra els periodistes de la revista Charlie Hebdo o els jueus, que sempre són en primera línia, tot i que també apunten contra objectius indiscriminats com és el cas dels atemptats del novembre passat a París.”

Zarka afronta l'auge gihadista des de dues perspectives perquè cadascuna hi aporta matisos diferents. Si la mirada es fa des de la sociologia, “s'entén que hi ha una població immigrada que viu en condicions de duresa, d'atur... que poden explicar la reacció violenta. Però a França hi ha vuit milions de pobres i no vuit milions d'assassins!”. El filòsof no pot ser més clar en la defensa aferrissada que la precarietat no produeix en general violència, sinó un estat de culpa, de no ser capaç de trobar una feina i no poder sortir-se'n. En canvi, si la barbàrie s'aborda des de la política, cal subratllar que Occident ha practicat una agressivitat inimaginable cap a l'exterior. Pensem només en la guerra dels Estats Units a l'Iraq o l'actuació francesa a Líbia. Amb tot, Zarka argumenta que si ens limitéssim a fer aquesta lectura, els gihadistes serien estrangers: aquest era l'escenari de l'11-S i Al-Qaida. I és una part de la veritat, però no l'és tota. Sovint, i en això coincideixen Zarka i Rau, els violents són europeus de classe mitjana i musulmans conversos.