Moure el riure

Parlem amb el poeta i traductor José María Micó (Barcelona 1961), especialitzat en els clàssics dels Segles d'Or i el Renaixement italià. Catedràtic de literatura a la Universitat Pompeu Fabra, va oferir-nos una traducció excel·lent al castellà de l'obra d'Ausiàs March. Presenta aquests dies a Austral Miguel de Cervantes, que inclou els pròlegs complets, una selecció de versos sobre Viaje al Parnaso i una antologia essencial del Quixot. Quatre segles després de la seva mort, el llegat de Cervantes es més viu que mai. Quan li pregunto a Micó quin és el motiu, en contesta que en bona mesura és perquè va acomplir els consells d'un amic, l'amic de ficció que en el pròleg del Quixot li diu: “Procurad que, leyendo vuestra historia, el melancólico se mueva a risa, el risueño la acreciente, el simple no se enfade, el discreto se admire de la invención, el grave no la desprecie, ni el prudente deje de alabarla.” Micó continua: “Cervantes va escriure literalment per a tots els públics, cercant una comunicació afectiva amb el lector. Afectiva i molt efectiva, perquè va dotar la seva prosa d'una naturalitat comunicativa que, més enllà de petites dificultats a causa dels canvis i modulacions de la llengua, ha estat objecte d'entreteniment, i no pas només d'estudi o devoció acadèmica, per a totes les generacions d'abans i d'ara.”

Sobre el llast que pot haver significat la macronovel·la sobre la resta de la seva obra, Josep Maria Micó té clares les vessants múltiples de l'escriptor: “Hi ha molts Cervantes: el poeta voluntariós i poc apreciat, el dramaturg decebut, el novel·lista experimental, el narrador infatigable... I fins i tot el Cervantes del Quixot és més d'un, com a mínim dos diferents: el de la primera part de 1605, que encara no sap ben bé què farà amb la història que està escrivint i improvisa aprofitant coses que ja tenia escrites, i el de la segona part de 1615, que inventa una trama més lineal, al servei de la història i dels protagonistes. Ara bé, com passa sempre en els escriptors veritablement grans, faci el que faci i escrigui el que escrigui, sempre hi reconeixem la seva marca d'autor. L'exemple més evident són els pròlegs a tots els seus llibres.” Precisament justifica l'antologia del Quixot d'Austral que situa en el context de l'obra, “totes les antologies són alhora previsibles i discutibles, però també necessàries i útils. En la meva, ens dóna la mida més coneguda del novel·lista: són més de quaranta capítols que preserven la trama principal, destaquen l'evolució de la parella de don Quijote i Sancho i recullen les principals inflexions de la història. Per altra banda, tot i que la poesia de Cervantes va ser poc apreciada pels seus contemporanis, ell es va considerar sempre poeta i tota la seva obra narrativa és plena de versos. A més, la seva propensió humorística i capacitat satírica el va portar a escriure una obra que, tot i que pren la línia argumental bàsica d'un poeta menor italià, dóna un resultat molt divertit que és un repàs de l'estat de la poesia i dels poetes al seu temps: el Viaje del Parnaso. La novetat o originalitat de la meva antologia, si les té, és que he decidit publicar i estudiar junts tots els pròlegs que coneixem, els que va posar a les set obres que va difondre a través de l'imprenta: La Galatea (1585), El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha (1605), Novelas ejemplares (1613), Viaje del Parnaso (1614), Comedias y entremeses (1615), Segunda parte del ingenioso caballero don Quijote de la Mancha (1615) i la novel·la pòstuma Los trabajos de Persiles y Sigismunda (1617).”

Quan se l'interroga sobre si ens trobem davant del més gran novel·lista de tots els temps, Micó s'avança i matisa: “I el més gran prologuista també. Aquestes frases són sempre més espectaculars que exactes. La novel·la és un gènere que no se sap ben bé quan va començar ni quan acabarà. Perquè també hi ha qui diu que és morta, no? Potser seria més interessant saber qui l'ha mort, però és evident que el Quixot suposa un abans i un després en la història de la novel·la occidental, i totes les altres novel·les que han canviat o matisat o enriquit el gènere no ho han fet de manera tan decisiva ni tan espectacular. Les raons són moltes, però les podríem resumir en tres àmbits: l'eficàcia extraordinària de la història que relata (amb totes les potencialitats simbòliques de la bogeria de don Quixot i la complementarietat amb Sancho), la fixació d'un territori imaginari propi (és a dir, el fet d'haver situat la novel·la en el terreny de la versemblança, perquè el gènere diu mentides amb aparença de veritat) i la renovació de les tècniques narratives (perfeccionant motius com el del manuscrit retrobat, la proliferació d'instàncies narratives o el protagonisme dels llibres i la lectura: allò que en diuen, per exemple, metaficció).”