L'enemic convertit en un semblant

AGuerra i pau en la campanya militar contra la invasió napoleònica, Nicolai Rostov fereix un oficial francès, al qual no veu com un enemic en el camp de batalla, sinó com un semblant que l'ha commogut en observar-hi una expressió d'horror abans de rendir-se. Nicolai es pregunta: “Així doncs, això és el que en diuen heroisme? He fet això per la pàtria? I quina culpa hi té ell amb el clotet i els ulls blaus? Quina por tenia! Es pensava que l'anava a matar. I per què havia de matar-lo? La mà em tremolava. I m'han donat la Creu de Sant Jordi. No hi entenc res de res.” Vaig recordar aquest episodi de la novel·la de Tolstoi en llegir un passatge d'Homes com nosaltres (llibre de l'escriptor sard i resistent antifeixista Emilio Lussu que, publicat recentment en català per L'Avenç, evoca l'experiència pròpia a les trinxeres de l'altiplà del nord-est italià durant la Primera Guerra Mundial) en què el narrador explica com, tenint un oficial austríac en el punt de mira del seu fusell, va ser incapaç de disparar mentre, de genolls dins la rasa excavada, sentia una calma absoluta que s'enduia el seu esperit de guerra: “Tenia al davant un oficial jove, del tot aliè al perill imminent. No podia fallar (...). Només calia que premés el gallet: ell s'hauria desplomat a terra. Aquesta certesa que la seva vida depenia de la meva voluntat em va fer dubtar. Tenia davant per davant un home. Un home!”

No hauria vist aquest home si hagués actuat maquinalment d'acord amb els hàbits de guerra adquirits. No hauria vist un home, sinó un enemic al qual hauria disparat. Un gest va trencar amb l'automatisme: l'oficial austríac va encendre un cigarret i va iniciar una relació imprevista entre ell i el narrador, que també va sentir ganes de fumar: “Aquest meu desig em va fer pensar que jo també tenia tabac. Va ser un segon. El meu gest d'apuntar, que era automàtic, va esdevenir raonat. Havia de pensar que apuntava, que apuntava contra algú. El dit índex que premia el gallet va alentir la pressió. Pensava. Estava obligat a pensar.” Va pensar i no va disparar. Aquest reconeixement de l'enemic com un semblant s'origina en l'estranyesa que va sentir abans en arribar a una posició en què, junt amb un caporal, va observar els soldats austríacs de prop: “Una vida desconeguda es mostrava sobtadament davant la nostra mirada.” L'espectacle va fascinar-lo: “Aquelles trinxeres, que havíem atacat tantes vegades inútilment, de tant viva com havia estat la resistència, havien acabat per semblar-nos animades, espais lúgubres, deshabitats, refugi de fantasmes misteriosos i terribles. I ara es mostraven davant nostre en la seva autèntica vida.” Què va revelar-li l'autèntica vida dels enemics? Uns “homes com nosaltres, fets de la mateixa manera que nosaltres, amb uniformes com els nostres, que en aquest moment es movien, parlaven i prenien cafè, justament com feien, darrere nostre, en aquella mateixa hora, els nostres mateixos companys”. De fet, aquella vida desconeguda va fascinar-lo perquè era tan coneguda que li feia de mirall.

Com a dona, però diria que de manera similar a molts homes, els relats de guerra em resulten aliens. Tanmateix, la literatura també és el coneixement d'altres experiències. El relat de Lussu, que no és ni una novel·la ni un llibre d'història, és un testimoni de la guerra de trinxeres on es descriu la deshumanització derivada de la guerra, la jerarquia militar, la imposició criminal de la disciplina i el brutal instint de supervivència. Però en aquest món masculí d'uns soldats, però sense exaltació èpica, s'obre la possibilitat d'un reconeixement a través de l'humanisme que traspua el text i de la persistència, amb tot, de gestos humaníssims. Un llibre admirable, commovedor, estranyament bell.