Adéu al geni porpra

Tres mesos després de la mort de David Bowie, el pop més genial i avantguardista va perdre ahir una altra de les seves grans icones. Prince, l'home que va canviar el curs de la música d'arrel negra amb discos com 1999 (1982) i Sign o' the times (1987) i cançons com When doves cry i Purple rain (1984), va ser trobat mort, als 57 anys, al seu domicili de Paisley Park (Minneapolis, EUA). Tot i que, dissabte passat, l'avió privat en què viatjava es va veure obligat a fer a Illinois un aterratge d'emergència perquè l'artista es trobava malament, ningú sospitava que la salut de Prince –que a principis d'abril va cancel·lar dos concerts per culpa d'una grip– fos tan delicada.

Com Bowie, el diminut (feia poc més d'un metre i mig) i enigmàtic artista figura entre els músics del segle XX sense els quals el pop d'avui seria molt diferent. Hi va haver, abans de Prince, músics com per exemple Sly & The Family Stone i Parliament / Funkadelic (dues de les seves influències cabdals). I, naturalment, James Brown, de qui –com Michael Jackson– va aprendre com remenar els malucs a l'escenari. Però va ser Prince qui va fer del ritme sincopat del funk, paradigmàtic en cançons com ara Kiss (1986), una música de masses i, sobretot, interracial. Només Michael Jackson i Madonna (amb qui va tenir, a finals dels vuitanta, un romanç efímer) van competir amb ell en termes de popularitat. I la renovació que va fer en la caligrafia funk és palpable en una infinitat d'artistes que han irromput després de Prince, no únicament d'aquest estil sinó també de hip-hop, rhythm & blues contemporani o jazz.

Circumscriure Prince únicament al funk, però, és quedar curts. Artista total, i multinstrumentista des d'una edat prematura, Prince va excel·lir també amb els ritmes lents. La millor mostra? Purple rain (1984), una power ballad amb pop, gospel i música orquestral que no falla mai en cap rànquing de les millors cançons dels vuitanta i que, com se sol dir, forma part de la banda sonora d'unes quantes generacions. Però, també, Adore, pertanyent al seu magnum opus (el doble LP Sign o' the times, el seu Sgt. Pepper's particular) o Nothing compares 2 U, popularitzada per Sinéad O'Connor l'any 1990, cinc anys després de passar inadvertida en el disc de The Family, un dels seus molts projectes paral·lels.

Més enllà, però, de la seva dimensió musical (a la qual cal sumar, també, lletres d'elevat contingut sexual: “Crema, puja amunt; crema, no t'aturis; crema, fes xup-xup”, cantava l'any 1991 a Cream), Prince va ser un dels artistes més originals i excèntrics de la seva era. Es posa de manifest, sobretot, en el nom que va adoptar entre els anys 1993 i 2000: un símbol (el mateix que il·lustrava la portada del seu disc del 1992) i que, davant la impossibilitat de ser transcrit, va provocar que molts s'hi referissin com L'Artista Abans Conegut com a Prince. Entre això i les seves batalles legals, en paral·lel, amb Warner, la seva discogràfica de tota la vida, Prince es va apartar del primer pla mediàtic. Les seves gires mai no van deixar de congregar milions d'espectadors. El Rock & Roll Hall of Fame li va reconèixer l'any 2004 “una síntesi de música negra i rock blanc que havia servit de model per a l'avantguarda de la dècada dels vuitanta”. Però la seva producció (gran com poques: sis discos entre el 2003 i el 2004) només era seguida amb atenció pels seus fans més acèrrims.

“Va canviar el món, un autèntic visionari”, deia ahir Madonna. “Prince va ser un dels artistes més genuïns i excitants dels últims trenta anys”, hi va afegir Mick Jagger. La música pop, que va pel camí de viure l'any més dolorós de tota la seva història, torna a estar de dol.