dietari
sam abrams
Aguantar el temps i la terra
Des de fa un temps ha baixat la febre dietarística que es va apoderar de la literatura catalana en el tombant del segle. En aquells moments massa autors van creure, per error, que les seves vides privades eren mereixedores de la immortalització que confereix un dietari. Sortosament, les restes de l'insòlit munt de dietaris negligibles han servit de matèria orgànica que ha enriquit el sòl literari perquè creixin obres notabilíssimes com ara Dones que dormen, de Valentí Puig, Sobre una neu invisible, de Vicent Alonso, i, més recentment, La finestra de Vermeer, de Pere Rovira.
Rovira porta gairebé quaranta anys de carrera literària a les espatlles i és un dels valors més sòlids de l'actual panorama de les lletres catalanes. És una pena haver de dir obvietats que no són del domini comú. Durant temps i temps, Rovira es va dedicar exclusivament a la poesia i, per qüestions professionals, a l'assaig literari. Ara bé, durant la darrera dècada ha ampliat el seu perfil vocacional i s'ha donat a conèixer com a excel·lent novel·lista, traductor i dietarista.
Amb molt d'èxit per part de la crítica, Rovira va publicar el seu primer dietari, Diari sense dies 1993-2003, el 2005. Diari sense dies era una proposta totalment innovadora que intentava fer que el present candent, la matèria primera essencial de tot dietari, assolís la categoria d'atemporalitat a partir d'una mirada literària enfocada sub specie aeternitatis. Ara, al cap d'onze anys, Rovira hi torna amb una altra proposta original, aquest cop a partir del subgènere que coneixem com a dietari forçat, on l'autor escriu anotacions gairebé cada dia. La finestra de Vermeer és dietari forçat que recorre de cap a cap l'any 2013 on Rovira ha faltat a la cita diària 52 vegades, deixant-nos el gruix de 313 suculentes anotacions entre l'1 de gener i el 31 de desembre.
En primera instància, Rovira ha posat a prova la falta de tipificació i tancament del gènere a base d'incloure-hi un extraordinari ventall temàtic que planteja qüestions com l'amor, l'amistat, el temps, la felicitat, el dolor, la mort, el sexe, la caça, la política, la societat, la família, la història, el pensament, l'autobiografia, l'autoreferencialitat, la música, el cinema, la literatura, la traducció, l'art, la vida acadèmica, la natura, la solitud, l'alteritat, la justícia, el somni... Rovira ens demostra que el dietari és el gènere de cabuda més generosa.
Ara bé, aquesta gran varietat temàtica que posa a prova la capacitat del dietari no ens ha d'induir a creure que estem davant d'una obra caòtica i desordenada. Res més lluny de la veritat. El dietari de Rovira busca i assoleix una cosa ben difícil: la unitat a partir de la multiplicitat i la complexitat. Rovira utilitza tota una bateria de recursos per dotar el text d'una unitat infrangible: el ritme del flux de les anotacions, el control de les variacions tonals, el punt de vista mòbil, la recurrència de motius, la repetició de formats i tècniques com ara notes, apunts, retrats, autoretrats, aforismes o cites incrustades, per citar només uns exemples.
La finestra de Vermeer destaca sobretot per cinc valors: la qualitat excepcional de la llengua i la prosa que se'n deriva; la profunditat conceptual tothora, influïda, sens dubte, per Leopardi, Nietzsche i els moralistes francesos; l'absència total de gratuïtat; la veracitat i autenticitat fins a l'autocrítica, una cosa raríssima al dietarisme català; i la constant coherència i consistència del text. Un model!