Un gratificant canvi d'estil

Tot és delicat en aquest relat en què Anna Carreras ha decidit donar una volta de mitjó al seu estil literari. Una nouvelle atractiva tant per l'escenari escollit, París, com pels seus protagonistes, prou insòlits per no desentonar gaire de la crua normalitat. Una trama narrativa lineal i planera que invita a no deixar la lectura. Un llenguatge senzill, acurat i directe, amb un deix d'ironia i humor, ben amanit amb tics sorprenents, arrodoneixen una història atractiva.

Juliette, la protagonista, lletraferida activa, decideix presentar-se a un premi literari amb el convenciment absolut que el pot guanyar. Però hi ha un petit problema. El professor Lippman, que la té d'alumna a la facultat, li deixa anar d'entrada que, si depèn d'ell, “li juro que vostè mai no guanyarà aquest premi”, mentre li llença el manuscrit rebregat damunt la taula. Podria ser un petit i desagradable entrebanc si no fos perquè el guardó s'ha de guanyar per unanimitat i un sol vot negatiu impedeix aconseguir-lo.

El que en principi és una discrepància intel·lectual sobre el valor literari del relat es va transformant en una soterrada divergència de criteris més sensitius que no pas científics. Mentre Juliette va refusant amb solvència i serenitat les crítiques amb poc fonament que fa el professor al seu manuscrit, aquest va augmentant amb ferotgia la seva aversió a les qualitats professionals i humanes de l'alumna. Una actitud que deixa entreveure una frustració emocional, obsessiva i desequilibrada.

Una faula sobre l'art de l'escriptura i els premis literaris en què viu i reviu una convulsió sentimental que va avançant amb delicada progressió cap a un desenllaç tenebrós i lúcid a la vegada. La minuciosa i exquisida estimació de la protagonista per amanir el relat amb creacions culinàries apetitoses és un bon condiment sensitiu que arrodoneix la trama. La història no destil·la un rerefons moral, tot i que respira una delicada lluita entre el bé i el mal, entre la saviesa i la incultura, l'amor i l'odi... Com en les faules de sempre, l'aversió més profunda genera una potència destructiva que només es pot combatre amb l'antídot del raciocini i l'erudició. Aquest canvi de fons i de forma, insinuada en el mateix títol de la novel·la, deixa el rastre d'una aproximació a l'estil narratiu francès i la forma de vida i pensar oriental.

Llicenciada en filologia catalana i escriptora vocacional, Anna Carreras (Barcelona, 1977) va debutar amb la novel·la Camisa de foc (2008), seguida de Tot serà blanc (2008) i Unes ales cap a on (2011), unes obres més ben acollides per la crítica que pels lectors. Se la va acusar de barroquisme literari, de crear trames enrevessades i d'un llenguatge excessivament erudit, que ella creu positiu, però que ha decidit aparcar per escriure una narrativa més entenedora i penetrant amb la voluntat d'arribar amb més facilitat a l'ànima del lector. Uns objectius no del tot aconseguits. La frescor literària del llibre mereixia l'extensió d'una novel·la més àmplia que la reduïda paginació d'una nouvelle. El lector tanca el llibre amb un delit de continuar llegint. Una minúcia fàcil d'esmenar en els pròxims títols.