‘Animus iocandi'

Infidels a la pàtria, de voluntat humorística, es pot definir pel que no és i, també, pel que sí que és. Tot i que la protagonitzen polítics, no és una comèdia sobre política. Tot que hi ha embolics, no és una comèdia d'embolics. Tot i que s'hi esmenten fets d'una realitat actual, la catalana, no és una comèdia sobre l'actualitat de Catalunya. Tampoc no entraria amb comoditat en els cànons de l'humor intel·lectual ni seria útil a l'hora de fer-se una idea de com funciona un diari. I possiblement tampoc no seria la pedra Rosetta que permetés entendre els mecanismes de la política. Des d'un altre punt de vista, com a novel·la eròtica, Infidels a la pàtria faria figa –en el sentit metafòric de l'expressió– i aquells i aquelles que ja no necessiten tutorials per executar les propostes acrobàtiques del Kamasutra no hi trobaran passatges que els obrin la porta a noves proeses fisicoamatòries.

Tot el que Infidels a la pàtria no és no juga pas a la seva contra perquè la novel·la amb què el periodista Jordi Panyella deixa de banda els llibres de reportatges –ni que sigui conjunturalment– té entitat pròpia. L'autor de Fèlix Millet, el gran impostor (2012) i de Salvador Puig Antich, cas obert (2014) canvia completament de registre en aquesta seva estrena en el món de la ficció, que ja se sap que és menys estranya que la realitat. Per això, comptat i debatut, Infidels a la pàtria és, si fa no va, una revisitació de l'esquema clàssic dels contes en què cal la participació d'un príncep blau i una noia que ha de ser necessàriament una mica bleda per tal que tot acabi com ha d'acabar, amb un final feliç aparellat a l'ideari de Walt Disney, no pas al de les influències de la globalització concretada en la lliure circulació de les persones provinents d'una part determinada de l'Àsia.

I si bé és cert que Panyella ha escrit un conte, també ho és que ha posat la màquina de fer faules al límit de les revolucions i n'ha mantingut l'agulla indicadora incrustada a la zona vermella.

A priori, l'especulació provocada per la informació de la coberta i la contracoberta fa pensar que Infidels a la pàtria és el resultat de mesclar el submarí a les estovalles que va idear Joan Barril (a.c.s.) i l'amant bilingüe que va elaborar Juan Marsé, però la realitat escrita esbudella l'especulació. Els protagonistes de la novel·la són l'Ernest Audaç, president de Catalunya i posseïdor d'un entrecuix que més que el corn de l'abundància sembla un ramat de nyus del Serengueti de l'abundància, i la Carmela Ramírez, que hom no es pot estar d'imaginar com una mena de Frankensteina elaborada a base d'Inés Arrimadas, Alícia Sánchez Camacho i una exuberant garota brasilera amb capacitat de provocar torsions del coll del nivell nena de l'Exorcista plus. Ell vindria a ser el príncep blau i ella, la noia toia.

Infidels a la pàtria és, bàsicament, el relat de l'evolució de la història de tots dos basada en la seva capacitat d'exercir un coneixement mutu profund i exhaustiu –en el sentit bíblic de l'expressió–. La seva història l'amaneixen personatges col·laterals que pateixen, en bona part dels casos, els danys que els pertoquen atesa la seva condició. I, amb tot això, l'autor elabora una òpera bufa hiperbòlica, desmesurada, irreal, exagerada, descordada i poca-solta en què el que mana de veritat és l'animus iocandi. No pot ser llegida de cap altra manera perquè, com la cèlebre prova del cotó, l'autor no enganya amb el seu text.