novel·la
Xavier Cortadellas
El poder d'un llibre des de fa 82 anys
John Smith no existeix. Tampoc, Barbara Buncle, la senyoreta Buncle, que és soltera, que té uns quaranta anys, que ha viscut sempre al poble de Silverstream i que, segons diu el narrador d'El llibre de la senyoreta Buncle, ha escrit Cròniques d'un poble anglès perquè necessita diners. Però el senyor Abbot, que també és solter i que és editor, bo i respectar-li el pseudònim, John Smith, suggerirà a Barbara Buncle que canviï el títol per un altre més incisiu, El pertorbador de la pau. I ella s'hi avé.
Tot és aparentment senzill en el món de la senyoreta Buncle: el pseudònim amb què s'amaga, la facilitat amb què el senyor Abbot accepta editar-li el llibre i s'entusiasma per ella, l'èxit immediat que té, la gent que viu a Silverstream, que és envejosa, ingènua, xafardera o entranyable, gent “que no anava mai enlloc, a qui no els passava mai res, a part de fer-se vells”, tal com diu el narrador seguint el punt de vista del coronel Weatherhead, després que hagi llegit aquell llibre. I també és senzilla la manera com els trasbalsa aquesta lectura. En alguns casos, el trasbals arriba només de sentir a parlar d'El pertorbador de la pau. En gent com Agatha Featherstone Hogg desvetlla la pitjor part d'ells mateixos; en altres, com Sally, Dorotea Bold i el coronel Weatherhead, la millor. “Va repassar la seva vida, era molt banal, ben buida i solitària. I ho seria cada vegada més a mesura que passés el temps i ell es fes gran…”
A mi, El llibre de la senyoreta Buncle m'ha fet pensar en La llibreria encantada, de Christopher Morley, que va traduir Dolors Udina, també per a la col·lecció El cercle de Viena, i que vam poder llegir no fa pas tant. Són uns llibres que vénen d'un temps en què la paraula escrita tenia més ressò que no ara, fins i tot quan apareixia en novel·les on quadrava tot i on tot encaixava tant i on tot era tan immediat i rodó que, vist amb els ulls d'avui, voreja la inversemblança.
Avui, que està de moda parlar de les slow cities, és bo indicar que novel·les com El llibre de la senyoreta Buncle exigeixen una lectura pausada perquè són novel·les sobre la vida lenta, cosa que no vol dir menys intensa. Potser tenia raó Mary Smith quan va indicar-nos a Staying Powers (Dumfries & Galloany Lifes) que per a Jerry Chase, una de les Dessies –així és com es coneixen les fans de D.E. Stevenson– els llibres de la senyoreta Buncle –Stevenson va escriure, més tard, Miss Buncle married, Barbara Buncle tampoc no deixarà d'escriure– van esdevenir tan populars per la mateixa raó que a alguns adults de la nostra època els ha entusiasmat Harry Potter. Si el llegeixen, ja saben, doncs, què es trobaran. Però, abans que em diguin que la literatura en majúscules és una altra cosa, llegeixin capítols com el d'El coronel Weatherhead i l'herba de Sant Gerard. Hi trobaran el subtil humor escocès del narrador d'aquesta novel·la publicada fa 82 anys, un narrador que compara la lluita del coronel Weatherhead per arrencar l'herba de Sant Gerard que hi ha al seu jardí –una herba que m'imagino que deu ser el gram de la Gran Bretanya– amb una batalla que ni un coronel madur i experimentat com ell pot guanyar, així com el Quixot és vençut fins i tot per uns molins de vent o Tirant lo Blanc per Carmesina.