des del jardí
vicenç pagès jordà
L'illa som nosaltres
El mite de Robinson pot ser el d'Ulisses girat a l'inrevés. D'aquest tarannà, ara en diríem crític
Diga'm quin és el teu Robinson i et diré com ets. El primer és el de Daniel Defoe: un nàufrag pràctic, racional, resolutiu, poc inclinat a complicar-se la vida, ben bé del segle XVIII (només cal recordar que la primera paraula que ensenya a Divendres és amo). Les robinsonades s'inicien de seguida amb El jove Robinson, de Joachim Heinrich Campe, i es consoliden a començaments del XIX, quan el pastor Johann David Wyss publica El Robinson suís, familiar i didàctic. Jules Verne s'hi afegirà amb Dos anys de vacances, que resulta banal ja des del títol.
Els Robinsons del segle XX són una altra cosa. El senyor de les Mosques, de William Golding, també reuneix una colla de nens en una illa, però el resultat s'assembla més a una guerra que a unes vacances. A L'illa de ciment, J.G. Ballard ens adverteix que quan tornem a casa per l'autopista també podem naufragar. Però el millor de tots és, amb molta diferència, Divendres o els llimbs del Pacífic, del traspassat Michel Tournier, perquè la soledat de Robinson el duu a una introspecció plena d'uns dubtes i unes il·luminacions que deixarien esmaperdut el Robinson de Defoe. Sol a l'illa, “atent a la metamorfosi de la nàusea que l'habitava”, el nàufrag de Tournier descobreix els plecs més ocults de si mateix; quan topa amb Divendres, en comptes de sotmetre'l, prefereix observar-lo i aprendre'n.
En l'etapa mexicana, Luis Buñuel va dirigir un Robinson Crusoe convencional tirant a surrealista, amb borratxeres desesperades i l'aparició del fantasma del pare, a qui el nàufrag vol matar. Als anys seixanta es va filmar un oblidable Robinson Crusoe on Mars. A Cast away (Robert Zeneckis, 2000), Tom Hanks va interpretar un Robinson emprenedor i superficial, molt inferior al seu Robinson de debò que és el de La terminal (Steven Spielberg, 2004), el qual ens mostra una vegada més que l'illa som nosaltres.
Després de vint-i-vuit anys a l'illa, el Robinson de Defoe torna a la civilització sense cap dubte, sense cap transformació, com si hagués passat un cap de setmana en un balneari. El Robinson de Michel Tournier, en canvi, decideix quedar-se a l'illa, igual com el capità Gulliver va voler quedar-se al país dels houyhnhnms. El mite de Robinson pot ser el d'Ulisses girat a l'inrevés. D'aquest tarannà, ara en diríem crític. No s'enyora, al contrari: com més temps viu lluny del seu país, menys ganes té de tornar-hi.