Paraules mal pronunciades

Molts dels errors ortogràfics que es cometen són deguts a la mala pronunciació. Un dels errors de pronunciació més estesos és confondre el so de la essa sonora amb el de la essa sorda, o viceversa. És el cas de paraules com ara agressió, pressió, disseny, cessió, colossal, dissoldre, expressar i missió, que sovint les sentim pronunciades amb essa sonora. O les que es pronuncien erròniament amb essa sorda quan representen el so de la essa sonora, com per exemple, tisores, dosi, medusa, anestèsia i anàlisi.

Un exemple típic de pronunciació inadequada és el fenomen fonètic d'escurçar paraules elidint algunes vocals perquè aquestes es troben en contacte amb el so de la erra, com per exemple dir carga en comptes de càrrega, brenar i no berenar i vritat en lloc de veritat; o bé canviar alguna vocal de la paraula: dicidir per decidir. També es produeixen reduccions de diftongs en casos com ara aiga per aigua, casi per quasi i cantitat per quantitat. A l'hora d'escriure cal diferenciar aquests fenòmens fonètics, propis de l'oralitat, del registre escrit.

Un error que també és molt comú pel que fa a la pronunciació és accentuar les paraules incorrectament. Així seria bo recordar que són paraules agudes, és a dir, que tenen l'accent en l'última síl·laba, tiquet, elit, ciclop, hoquei, poliglot i xassís, entre altres mots. Són paraules planes, i per tant porten l'accent en la penúltima síl·laba, atmosfera, monòlit, míssil, víking, medul·la, acne i intèrfon. I finalment, són paraules esdrúixoles diòptria, quàdriceps, aurèola, període i pneumònia.

Altres errors habituals són afegir una t al final d'alguns mots, com ara col·lègit per col·legi i premit per premi; pronunciar tz en comptes de s, en exemples com improvitzar per improvisar, matitzar en lloc de matisar; o bé pronunciar ll en comptes de l a principi de paraula, com en els casos de llògic en lloc de lògic o llegítim en comptes de pronunciar legítim.