novel·la
Xavier Coromina
‘Heil, hipster!'
Marina Espasa (Barcelona, 1973), periodista, jurat del darrer premi Documenta, professora a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu, crítica literària de l'Ara i tot just encarregada per l'Institut de Cultura de la nova oficina de Barcelona com a Ciutat Literària de la Unesco, pocs dies després de treure aquesta novel·la feta amb el suport econòmic del Departament de Cultura i acabada a la residència becada per a escriptors de Ledig House, a la vora del riu de Nova York, va publicar, al mateix diari on treballen totes dues, una ressenya crítica del recull d'històries Tot això ho faig perquè tinc molta por, d'Empar Moliner, on avivava, prèvia resposta via Twitter de l'autora ressenyada, el debat sobre la compatibilitat de l'escriptura i la crítica literària.
El gran bucle (com sembla que havia de titular-se El dia del cérvol) o rínxol, que en diríem si la moda fos anar contracorrent, no va acabar de girar fi i el debat va quedar en uns quants comentaris a la plataforma dels 140 caràcters i poca cosa més. I això que és tan interessant i modern com tot allò que no passa de moda i augurava una promoció assequible. Això no obstant, vist el seu nou càrrec, el moviment li ha resultat prou profitós; semblantment als resultats finals de l'aventura circular de Minerva, la narradora protagonista de la novel·la.
Per acabar de situar el punt de vista des del qual em sembla que el lector pot arribar a gaudir del text, convé tenir present allò que Joaquim Armengol en deia en la ressenya Les banyes trencades del cérvol publicada en el mateix diari de les dues autores: “Calma una mica que en temps tan convulsos, mediocres i vulgars com els nostres encara es puguin llegir algunes novetats literàries en un català ben escrit, abans no fem la clucaina definitiva.” Se'm permetrà la cita, perquè la subscric del tot, la desgràcia que anuncia. Com l'obra. Vegem-ho.
Sense voler-ne fer un spoiler (no pas per res, perquè l'estratègia que el terme anglès amaga, més aviat sóc partidari de dinamitar-la), direm que El dia del cérvol va d'una noia que fa una tesi doctoral sobre el temps circular en la novel·lística medieval i un dia coneix un noi que li fa viure una aventura de llibre de cavalleries, una aventura dels textos postartúrics precursors del realisme ficcionalitzat de la novel·lística del segle XV. És a dir, de la novel·la que costa tant de trobar ara. Les situacions anecdòtiques són tan típiques com la mateixa expressió, que apareix tan repetida que el lector que no se n'adona és que no pren en consideració la perspectiva que li aconsello: “els típics passos”, “la típica carn de canó”, “la típica posició”. Confirmen que no és accidental sinó una característica de l'estil que perpetra, la reiteració dels demostratius (“aquella presència massissa”, “aquell pany defectuós”, “aquella flonjor al cap”), l'explotació de pleonasmes i superlatius (“es veia deixada, tancadíssima”, “un rebost equipadíssim”), l'ús desacomplexat del lèxic (“emperadora romana”, “en un tancar i obrir d'ulls”) i de les comparacions i les metàfores (“perquè ell, de mort, no en té ni un pèl”, “jo em volia tornar transparent, com una morta”).
En fi, el lector gaudirà d'aquesta lectura si pren la perspectiva diletant d'aquell qui observa com se'ns empassa el corrent de la modernor descurada, que és aquella que perpetra com a col·loquial el desori dels pronoms (“El primer carregava una corda d'escalar a l'espatlla i quatre mosquetons. N'hi va donar dos al seu company”, “li vaig preguntar a la Raquel”, en concomitància amb els “que s'arraïmen [sic] a la barra” d'un bar per prendre una cervesa i es deixen “hissar” [sic] en una furgoneta.