“Ens fem massa pel·lícules, a la vida”

Con­ti­nuo vivint a Car­dona i, bàsica­ment, he estat con­cen­trat en la cons­trucció arte­sa­nal de bicis i gui­tar­res. Vaig fer Repte (2012) i la gira amb bici­cleta [59 con­certs arreu de Cata­lu­nya, el 2013]. Ara, però, volia allu­nyar-me una mica de la música, ja que, després, quan hi torno, tinc més coses a dir.

L'aïlla­ment que et porta el taller, que està en un soter­rani. Hi entro sem­pre molt ani­mat, però, al cap d'un temps, m'adono que estic extre­ma­da­ment sol i em vénen aquells tics dels paios amb por de sor­tir de casa. I a mi, en canvi, m'encan­ten els humans. Estimo tot­hom! Neces­sito anar al car­nis­ser i que em digui: “Ei, Pau, com va la música?” I jo con­tes­tar-li: “Molt bé! I tu, noi, com va la carn?”

Al prin­cipi jo era molt exòtic, per aque­lla gent. Sabien que era fill d'un cardiòleg emi­nent [Valentí Fus­ter] i estic con­vençut que pen­sa­ven: “Quina pinta, aquest nano. Amb els mili­ons que deu tenir al banc!” Però un dia neces­si­ta­ven sol­dar una cosa i et venien a bus­car. I, al final, t'aca­ben res­pec­tant per aque­lles manu­a­li­tats. “Té uns collons, aquest nano... Hau­ries de veure com solda alu­mini!” I, ara, sí, em sento inte­grat.

Per començar, la sole­dat. Car­dona és un poble tran­quil on el silenci pot arri­bar a fer mal. I fent manu­a­li­tats aca­bes fent per nas­sos refle­xi­ons sobre el sen­tit de la vida que, tard o d'hora, es plas­men en cançons.

Sí. Vin­dria a ser “el gran està bé”, “el gran no passa res”. És una cançó sobre el fet que ens fem massa pel·lícules, a la vida. Des de pro­to­cols soci­als fins a com­por­ta­ments de segu­re­tat per no sen­tir-nos amenaçats. El Big Ok ve a dir que, al cap­da­vall, no hi ha tants pro­ble­mes com els que ens inven­tem.

No, Repte era una cosa espe­cial. Els meus budells i les meves entra­nyes són cata­la­nes, però he cres­cut en una altra cul­tura i mai no he pen­sat en català.