Continuo vivint a Cardona i, bàsicament, he estat concentrat en la construcció artesanal de bicis i guitarres. Vaig fer Repte (2012) i la gira amb bicicleta [59 concerts arreu de Catalunya, el 2013]. Ara, però, volia allunyar-me una mica de la música, ja que, després, quan hi torno, tinc més coses a dir.

L'aïllament que et porta el taller, que està en un soterrani. Hi entro sempre molt animat, però, al cap d'un temps, m'adono que estic extremadament sol i em vénen aquells tics dels paios amb por de sortir de casa. I a mi, en canvi, m'encanten els humans. Estimo tothom! Necessito anar al carnisser i que em digui: “Ei, Pau, com va la música?” I jo contestar-li: “Molt bé! I tu, noi, com va la carn?”

Al principi jo era molt exòtic, per aquella gent. Sabien que era fill d'un cardiòleg eminent [Valentí Fuster] i estic convençut que pensaven: “Quina pinta, aquest nano. Amb els milions que deu tenir al banc!” Però un dia necessitaven soldar una cosa i et venien a buscar. I, al final, t'acaben respectant per aquelles manualitats. “Té uns collons, aquest nano... Hauries de veure com solda alumini!” I, ara, sí, em sento integrat.

Per començar, la soledat. Cardona és un poble tranquil on el silenci pot arribar a fer mal. I fent manualitats acabes fent per nassos reflexions sobre el sentit de la vida que, tard o d'hora, es plasmen en cançons.

Sí. Vindria a ser “el gran està bé”, “el gran no passa res”. És una cançó sobre el fet que ens fem massa pel·lícules, a la vida. Des de protocols socials fins a comportaments de seguretat per no sentir-nos amenaçats. El Big Ok ve a dir que, al capdavall, no hi ha tants problemes com els que ens inventem.

No, Repte era una cosa especial. Els meus budells i les meves entranyes són catalanes, però he crescut en una altra cultura i mai no he pensat en català.