QUÈ HI HA DE NOU
fM. MONTSERRAT, D. PALOMA
Per a més tard
“L'ús de les preposicions per i per a presenta diferències significatives en la llengua oral espontània dels diferents parlars. En valencià, en tortosí i en els parlars nord-occidentals més ponentins, com també en pallarès, es diferencien clarament totes dues preposicions. En la resta del nord-occidental s'usen d'una manera menys sistemàtica. I en els altres parlars (català septentrional i central, parlars baleàrics i alguerès) es fa servir per d'una manera general. En els registres formals es diferencia l'ús de totes dues preposicions, encara que en certs casos es considera igualment acceptable l'ús de per o per a amb el mateix significat.” [Reproducció fragment GIEC]
El capítol de la Gramàtica de la llengua catalana que tracta de les preposicions per i per a comença amb les generalitats exposades, però hi afegeix, a més a més, que totes dues preposicions es combinen amb sintagmes nominals, certs adverbis, sintagmes preposicionals, oracions en forma personal i oracions d'infinitiu.
Els usos que s'exposen no són pocs. Entre els principals i els “altres usos”, el lector hi trobarà un gavadal de singularitats. En destaquem una que afecta la preposició per utilitzada amb un valor espacial, que pot ser dinàmic o estàtic. És dinàmic quan indica el trajecte o la ruta d'un desplaçament (Van de Barcelona a Lleida per Tarragona) i és estàtic quan indica localització dins d'un espai (Els vigilants es reparteixen per tot el recinte), localització externa d'una part d'un objecte o individu (Han lligat el gos per la pota) i situació aproximada (Trobaràs els papers per la taula).
La majoria són usos unànimement acceptats: els uns van amb per i els altres, amb per a. N'esmentem també un únic cas, potser el més repetit en la història de les preposicions per i per a. És el de la festa, que es fa per l'Oriol quan aquest n'és la causa (ell ha demanat que es faci una festa o la festa es fa en honor seu) i es fa per a l'Oriol quan aquest n'és el destinatari (l'Oriol és qui obrirà els regals, per entendre'ns).
La novetat arriba en dos punts. D'una banda, la Gramàtica considera igualment acceptables tres usos que en els registres formals tant trobem amb per com amb per a. És l'opinió (Per/per a nosaltres, és una bona solució), la concessió sense valor ponderatiu (Per/per a les coses que menja, no està gras) i la vocació o tendència (Estudia per/per a metge). Amb per o amb per a: tot és acceptable. Nosaltres diem que els autors faran bé d'optar per una de les dues preposicions, i els correctors, de frenar-ne l'alternança amb el mateix valor dins el mateix text.
D'altra banda, hi ha un ús temporal que la Gramàtica recomana únicament amb la preposició per a, i és el del “límit temporal posterior al moment de referència”: Em va dir que ho volien per a més tard. I qui diu “per a més tard” diu “per a demà”. Aquí sí que autors i correctors s'hi haurien d'arremangar. La llengua dels mitjans sol preferir “per més tard”.