Pairolí, literatura en flames

La literatura dietarística de Miquel Pairolí és de les que conviuen amb les flames de la llum que estimula, neguiteja o bé desvetlla l'esperit lector. D'entre els diferents gèneres que va conrear, tots amb gran exigència i estil personal, sens dubte va excel·lir en gran manera en el de la literatura del jo. Per això, és una molt bona notícia que l'editor Quim Curbet s'hagi decidit a editar en un sol volum les tres mostres de dietari que Pairolí va destil·lar al llarg d'una vintena d'anys: Paisatge amb flames (1990), Enigma (1999) i Octubre (2010). D'entrada, els títols, encertadíssims, com el que els aplega, La vida a la menuda (2016), curts i carregats de simbolisme, ja eren tot un indici d'una de les característiques dels continguts que poden anar d'una sentència de poques línies al màxim de tres o quatre pàgines quan el tema, sempre tractat sintèticament, exigia una expansió més elevada no només formal sinó també estètica i de pensament o ideològica. Tot just arrencar la lectura ens en trobem una que clou una nota del dietari i que podria anar ben sola: “Tot passa, tot canvia. La vida intel·lectual té com a únic patrimoni les terres pantanoses del dubte, el boscatge de la incertesa.”

Potser un dels qui millor han definit el seu estil ha estat Antoni Puigverd en el record que li dedicà a La finestra discreta: “Escrivia amb estil sòlid i honest. Una prosa lenta i forta, com el roure; clara com la llum matinal; inquietant com l'electricitat.”

Els dietaris de Pairolí poden ser com les mostres més madures i depurades de les darreres generacions d'escriptors que s'han dedicat al dietari. Aquí i allà s'hi troben, com no podria ser altrament, les traces dels grans mestres (Josep Pla, Marià Manent...), i això és bo perquè vol significar que ja tenim en aquest gènere una sòlida i significativa tradició. D'entre els forans no hi falta Montaigne, amb referències al qual obre i tanca Octubre, ni Proust, ni la de l'admiradíssim Shakespeare. Pairolí va aconseguir un estil personal que feia preveure que seguiria el camí dels clàssics, si la mort no se l'hagués endut tan de bursada i a deshora. De fet, segons Puigverd: “Des del primer moment, va saber on volia anar. Al Parnàs, amb els grans de la literatura. Hi reposa.”

Segons el tema, el to, l'exigència del moment, és un estil que tant pot navegar per la ironia més freda i calculada com passar a ser una veu càlida i comprensiva, sempre, però, concís, clar, compromès, contundent en la mesura que ho podia ser un esperit lliure com el seu, sense apriorismes ni pontificacions. De fet, és la sàvia combinació que fa de tots aquests ingredients i de dur fins a l'última conseqüència la llibertat creadora, la hibridació de gèneres que contenen les obres, el que el converteixen en un dels memorialistes més destacats del tombant de segle i de la nostra tradició incipient.

A Paisatge amb flames, cap dels tres títols són banals o pirotècnics, Pairolí hi afirma: “La forma s'ha convertit en l'argument, no en el mitjà per expressar-lo”, però poc després, tal com indica Vicent Pagès en l'útil pròleg que encapçala el volum, critica el sentimentalisme, “pastós com un melindro” i acaba per autoafirmar que “no som sinó efímeres llengües de foc, fugaços elements d'un paisatge en flames”.

En aquest sentit, podem afirmar que la seva és una literatura en flames, gairebé cap anotació dels dietaris ens deixa indiferent, flames d'idees, il·lusions, fantasies... que només resten després de l'esclat de la llum gràcies a l'eina ben travada i eficaç de la llengua.

El pròleg de Raimon a L'enigma ens destapa dues cartes que valen la pena de valorar. La primera, que aquest volum “es desprèn de la convenció del dietari i pren la forma d'assaig, més ajustada al seu contingut. En la tradició de l'assaig que inaugurà Montaigne”. La segona, que en la roda del pas del temps, de les hores fins al morir, malgrat tot la vida continua, i és en aquesta constatació elemental que tot moment és enigma, “com una obsessió acceptada i amb la qual es conviu irremeiablement.”

Si Paisatge en flames el va enllestir quan vorejava els 35 anys i Enigma, als 45, Octubre és la destil·lació de quan en tenia 55. És a dir, en el moment d'endinsar-se en la “tardor/hivern” de la vida tal com irremeiablement serà, ja que va morir un any després. No és gens gratuït que l'editor hagi inclòs el text que Pairolí va redactar els darrers dies de la seva vida que, a consciència o no, esdevé un colofó impagable del volum amb ressons horacians i vinyolians: “A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res”.

Els seus són uns dietaris sense dates, ho explicitava contundent en el pròleg de Paisatge amb flames: “Es tracta d'un dietari sense dates, regit només per la pauta de les estacions i això és així perquè, vivint al camp, com visc, el pas de les estacions se'm fa molt més intens, matisat, ric i cadenciós que el pas dels dies.” Creiem que aquesta premissa i el territori minúscul, reduït, del paisatge de Quart, que va ser el seu quarter general, són indestriables del producte literari.

El paisatge vital de Pairolí, a diferència de la torre biblioteca de Montaigne o el mas patriarcal de Pla, és una casa de pagès enclavada en la vall del petit riu Celrè i que a llevant té les Gavarres i a ponent el Montseny. Està centrat pel mític roure a tocar de la Via Verda, on el temps s'aturava per mirar i admirar bocabadat el fluir de la vida, del moment. El temps hi passava cada dia de diferent manera, sempre amb el contrapunt estacional. A voltes expressa aquest trànsit de manera simple i efectiva: “la nit naixent i el dia que declinava. Era una imatge d'una bellesa insòlita, la pura visió material del pas del temps”. Més endavant es va deixar endur per un reblat barroc, contundent, de tot el procés: “Regalava sobre la terra una llum blanca, densa, benefactora i totes les formes de vida reposaven del martell del sol i es lliuraven a l'abraçada maternal i aquàtica de la lluna. La nit serà breu, però per a tot el que viu i respira serà consol i manyaga fins que demà el galop dels cavalls que estiraven el carro del sol ressoni de nu a llevant, entre pols i fúria.” D'aquí, al discurs líric, poètic, hi ha un salt de pardal. I, de fet, alguns moments són poemes en prosa, com el dedicat a la flor d'acàcia que tracta manentianament: “Rere la boira que es desfà, sota el sol primerenc del matí d'abril, apareixen les acàcies florides.

La presència de la mort com la realitat més immortal travessa amb múltiples i variades referències el discurs dels tres llibres i, de fet, és un element que amb el pas del temps de les estacions de l'any confegeixen una obra unitària de gran volada. Es pot llegir d'una tirada o bé fent pauses per degustar-ne segments, individualitzats, o formant un tot coherent. Ens diu l'autor que observant la naturalesa, cada primavera es pot veure com “la vida neix de la mort o, per dir-ho en altres paraules, com a la mort hi ha la sement de la vida”.

I arribats en aquest punt és lícit demanar-se què tenen aquests dietaris que no hagin tingut altres d'anteriors? Un estil depurat, una llengua gens ni mica impostada, un gros de reflexions intel·lectuals que desperten la coincidència o la discrepància sempre activa, creativa, la varietat temàtica, l'agudesa irònica i la bonhomia perspicaç a l'hora d'afrontar els temes...

En fi, la brevetat, la novetat i l'estímul que proporcionen uns dietaris que no deixen els lectors indiferents. Perquè tal com exposava en el pròleg d'Enigma: “D'altres persones tal vegada prendran perspectives diferents, arribaran a certeses d'una altra mena o a dubtes d'un altre signe.” Tanmateix, si admetem la sòlida lliçó de Montaigne, en el fet d'escriure allò que se sent, pressent o s'albira: “no hi ha agosarament ni vanitat. Només la llibertat de pensar, de sentir, de dir. Una intel·ligència i una sensibilitat humanes que s'expressen, una mà que escriu.” Aquesta és la gran cuina literària de Pairolí, sempre en flames.