Josep Campmajó rep el premi Casero per la «potència verbal» d'«Olor de violetes»

La Planeta es va tornar a omplir ahir al vespre per acollir la cerimònia de lliurament del Casero, conduïda com és habitual per la seva ànima, Guillem Terribas, en representació de la Llibreria 22, com a entitat organitzadora. Ahir no va haver-hi personatge convidat, en contra del que és habitual, però l'acte es va obrir amb el divertit espectacle de circ al·lucinogen Ursula i Dimitri, de Los Galindos, en dues parts separades per una lectura de textos de Boris Vian en el 50è aniversari de la seva mort, dirigida per Pere Puig, que va acabar amb l'antihimne pacifista Le déserteur sonant sobre una selecció d'imatges de la seva vida.

De les 24 novel·les presentades a aquesta 29a edició del Casero, van superar la primera votació del jurat 14, que van quedar reduïdes a 7 en la segona votació. A la tercera i última votació van quedar com a finalistes Olor de violetes, del gironí Josep Campmajó Caparrós (1968); Unes ales cap a on, de la terrassenca Anna Carreras (1977), que ja ha publicat les novel·les Tot serà blanc i Camisa de foc, i Reformes, presentada amb el pseudònim Ernest Lassale. Després de trobar-se «en una mena de cul-de-sac», el jurat va haver de prendre la decisió de votar cadascuna d'aquestes tres obres d'un a tres punts. El resultat va ser molt indicatiu: Olor de violetes, la guanyadora, va aconseguir 11 punts; Unes ales cap a on, la finalista, 10 vots; però Reformes es va quedar a les portes del pòdium amb 9 vots. «Les tres tenien mèrits per guanyar», va dir Imma Merino, que hi va afegir: «Aquesta és una de les edicions, sinó la que més, en què més he disfrutat com a lectora», en referència al bon nivell general de les obres presentades aquest any.

Responsable d'un bloc titulat [De fet], Josep Campmajó proposa a Olor de violetes una història amb diferents nivells narratius: comença amb la trobada del cadàver d'una dona al mar per part d'uns pescadors; continua amb la veu en primera persona de l'intern d'un sanatori psiquiàtric que va intercalant en el seu relat torrencial els haikus que ha trobat en un quadern robat a una de les infermeres; i en un tercer nivell irromp la veu de la dona morta del principi, que narra alguns dels seus somnis, a través dels quals es descobreix que, després d'haver estat víctima de maltractaments per part de la parella, ha optat per una solució radical i ha acabat ingressada al mateix sanatori que el narrador. Al final, tots tres nivells conflueixen.