La fotografia com a forma de vida

L'Encarna és una de les habitants permanents de l'estudi de la fotògrafa Pilar Aymerich (Barcelona, 1943). És una maniquí que Aymerich utilitzava per fer de doble de llums. Un dia l'Encarna va caure a terra i com a conseqüència de l'accident li va quedar una bona esquerda al rostre. Però malgrat la seva vistosa ferida va vestida amb un preciós vestit negre de seda, molt vintage. Una peça que ja era antiga el dia que Fabià Puigserver, que acostumava a comprar vestits vells als Encants, l'hi va regalar a Pilar Aymerich. “Estàvem a casa seva amb la Montserrat Roig i ens va agafar per disfressar-nos amb tots aquells vestits... –recorda Aymerich–. Després me l'he posat molts cops, quan la gent encara es mudava per anar al teatre.”

L'estudi de Pilar Aymerich, en ple barri de Gràcia de Barcelona, és en un principal d'un bonic pis que també és casa seva. Ple de records, l'espai de treball d'aquesta fotoperiodista és pulcre i agradable però gens asèptic, com s'espera de vegades de l'estudi d'un fotògraf. De tan càlid, vénen ganes de posar-se a treballar en qualsevol cosa creativa. “Cada cop que he estat en un lloc, he hagut de fer-me el meu cau. Quan vivia a Londres, estava en una habitació d'una mansarda i ja me la vaig fer meva amb objectes que trobava pel carrer, que netejava i repintava.” Va ser a la capital britànica, en els temps de l'eclosió de Carnaby Street i de la minifaldilla, on la jove Pilar Aymerich va decidir que es dedicaria a la fotografia. Havia estudiat direcció teatral a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual i mai no li havia passat pel cap de fer-se fotògrafa. Potser a causa de l'ambient esclatant del Londres dels anys seixanta, Aymerich va sentir la necessitat de captar tot el que veia pels carrers. El primer cop que ho va fer va ser amb la càmera que li va enviar el seu pare: “Era amb la que ens havia fet tantes fotos a la família quan jo era petita.”

En una vitrina blanca, s'acumulen les càmeres i lents que Aymerich ha tingut al llarg de la seva llarga carrera professional. Al costat de l'estudi, el laboratori analògic, on conserva també les còpies en paper ja que els negatius els conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. En una habitació del costat, decorada amb gust oriental, guarda en calaixos les còpies ampliades per a exposicions. En un dels calaixos hi ha alguns dels nombrosos retrats que li va fer a Montserrat Roig, gran amiga seva. “Ens vam conèixer quan estudiàvem teatre. Teníem una gran complicitat. Vaig fer-li de fotògrafa per a entrevistes i reportatges seus a revistes com Serra d'Or, però també vaig esdevenir la seva fotògrafa oficial a l'hora de promocionar llibres seus. Tot va venir rodat. Quan vaig tornar de Londres el 1968 li vaig dir que em faria fotògrafa i ella em va contestar que ella havia decidit escriure. Així que vam fer tàndem”, explica Aymerich.

Alguns dels magnífics retrats de Montserrat Roig i també de M. Aurèlia Campmany –una altra gran amiga d'Aymerich– es poden veure fins al 17 de setembre en una petita exposició retrospectiva de la fotògrafa a la galeria Eude de Barcelona (Consell de Cent, 278). No hi falten les fotografies que Aymerich va fer a peu de carrer per a diverses publicacions en moments significatius de la Transició. N'hi ha de ben conegudes, com la d'una manifestació obrera passant davant dels edificis modernistes del carrer Ferran, en un contrast molt significatiu. La imatge presideix també l'estudi de la fotògrafa en un pòster penjat a la paret. “Potser per la meva formació teatral, sempre he concebut la fotografia com una obra de teatre, fins i tot quan faig fotos al carrer. Per a mi no val gaire allò del clic espontani. Quan vull fer fotos de manifestacions hi vaig una bona estona abans per fer localitzacions. Així que quan vaig fer la foto del carrer Ferran, ja havia decidit una estona abans que hi sortirien les façanes modernistes quan passés la manifestació”, explica.

Així treballa Pilar Aymerich, preparant-ho tot minuciosament abans de pitjar el botó de la seva càmera. En els retrats, fa el mateix: pren un cafè abans si cal amb el retratat, li fa agafar confiança i “no poso el rodet a la càmera fins al final”. “Cal que el retratat oblidi que ets fotògrafa, que no li faràs mal, perquè la fotografia no deixa de ser una agressió.” En canvi a ella li encanta que li facin fotos i posa amb una naturalitat de model avesada a tot el que li demanin, a l'estudi on han passat tants retratats però també en un acollidor pati interior, asseguda amb els seus gats.

Sempre va de vint-i-un botó, elegantment maquillada. Aymerich sortia igual d'arreglada a fer les fotos de carrer. “Com que sóc fràgil, ja sabia que no podria enfilar-me a un arbre ni res per l'estil. Així que quan les coses anaven mal dades i la policia carregava, jo feia que em pintava els llavis en un portal i més d'un cop algun policia m'havia aconsellat com sortir ràpidament del merder...”, recorda rient.

L'estudi inclou també una magnífica biblioteca amb llibres de fotografia, és clar, però encara més d'assaig de temes diversos –des del feminisme als gats– i de literatura. Entre llibre i llibre, algun objecte, com una escultura –relíquia, gairebé– del Cobi. “Llegeixo molt, molta poesia... És imprescindible que un fotògraf sigui culte, que estigui al dia de tot.” Entre d'altres coses, perquè sovint un fotoperiodista es troba amb personatges molt interessants. “Amb molts d'ells he establert una bona amistat. I també els he admirat molt. Aquesta feina és una forma de vida i un privilegi perquè tenir l'oportunitat de conèixer aquests personatges et fa millor persona.”