La llibreta verda

Fa trenta anys que va passar. Durant tres cursos consecutius, l'escriptora Lolita Bosch va ser víctima de l'assetjament escolar més tortuós. Després de patir un autèntic calvari d'insults i humiliacions, d'indiferència i menyspreu, beneïts pels professors i tolerats per la direcció del centre, l'autora va decidir plantar-se i sortir d'aquell infern. I ara ho denuncia a la novel·la La ràbia.

Els seus companys li acabaven de prendre la llibreta verda on escrivia cada dia la pressió que patia i li van arrencar un grapat de pàgines i les van esquinçar mentre bramaven “buuuuu, buuuuu”, mofant-se d'ella. No va aguantar més humiliacions col·lectives: “Jo vaig agafar totes les coses que havia escrit en aquella escola podrida, les vaig llançar a la paperera de ferro del professor, hi vaig tirar un misto i ho vaig veure cremar davant de tothom. I ningú, ningú va sortir a consolar-me.” Quan es va decidir a marxar de l'escola per sempre, un professor li va dir que tornés a classe. “Em vaig girar i li vaig cridar com si fos una gata en zel: «Vés-te'n a la merda!» I vaig abandonar l'escola caminant.”

Lolita Bosch havia arribat a l'escola quan tenia 14 anys. Amb la seva família s'havia traslladat d'un poble petit a una ciutat mitjana precisament per entrar en aquell centre d'elit on feien una formació d'humanitats profunda i avançada. Però per la roba que duia, l'habitatge senzill on vivia i el seu tarannà rústic, va ser rebuda amb urpes ben esmolades. Ella i dues alumnes més van ser els ases dels cops d'uns adolescents pijos que vestien roba de marca, calçaven vambes de disseny i tenien unes maneres de comportar-se inquisitorials.

Un assetjament escolar diari, constant i feridor que sorprenentment rebia gairebé sempre el suport del professorat, dels tutors i de la direcció de l'escola. Un exemple il·lustra aquesta manera d'actuar. Els tres anys que va estar a l'escola, el dia dels enamorats, el líder del grup d'alumnes més agressiu li va regalar una remolatxa podrida que li va col·locar al cap davant la riota col·lectiva i la benedicció del professor present. Les queixes que va fer d'aquest insult tenien la resposta de comprensió vers l'assetjador, que “només s'havia limitat a fer una broma sense cap mena de malícia”. Desenes d'accions semblants van rebre un tractament idèntic per part dels responsables de la institució.

Aquests fets li van costar a Bosch perdre un curs, però va anar a un institut públic on va rebre una formació modèlica. Trenta anys després, ha decidit sortir de l'armari amb una autobiografia: “Em dic Lolita Bosch, escric, faig periodisme, investigació i activisme per la pau, m'agrada viure la vida com la visc, i sóc mare. Tinc 45 anys. Però mai fins ara, no m'havia atrevit a dir públicament que dels 14 als 17 anys vaig ser víctima del bullying.”

Lolita Bosch ha decidit plantar cara per mirar d'evitar que milers d'adolescents continuïn patint aquest greuge, cada dia més estès en el món escolar. Ella ja es va enfrontar trenta anys després al seu botxí i el grup que la va sacsejar en aquell període, sense que reconeguessin cap mena de culpa. Fet que l'ha motivat a fer-se activista anti-bullying i darrerament està parlant amb altres víctimes “per compartir-hi el seu dolor i la ràbia que pateixen”. Pretén eradicar aquest mal tan dolorós que sol tenir unes conseqüències funestes: pot destrossar el futur de moltes vides plenes d'il·lusions i fins i tot acabar en suïcidi.

La novel·la està escrita amb el cor, el dolor i la ràbia més profunda. Uns sentiments que ofereixen més comprensió i eficàcia que qualsevol estudi científic sobre el tema. De lectura gairebé obligatòria per als ensenyants, tutors i psicòlegs que treballen en la formació d'adolescents, ha de permetre aixecar una atmosfera col·lectiva de rebuig sobre un tema vergonyós que massa veus benpensants intenten defugir. Una novel·la valenta i necessària per comprendre i treballar en favor d'una adolescència més fructífera i feliç.