Crítica
cinema
Un món que s'acaba
Sempre immergint-se en el passat, però fent-lo viu en el present des del qual s'evoca, Terence Davies ha creat una filmografia personalíssima tant si ha pouat de les seves experiències a la infantesa i l'adolescència (Veus distants i El llarg dia s'acaba, ambientades al Liverpool dels 50) com si ha remès a la literatura, com ara la d'Edith Wharton, a La casa d'alegria, o el dramaturg Terence Rattigan a la commovedora The deep blue sea. Amb Sunset song, adapta una novel·la de Lewis Grassic Gibbon sobre el món rural escocès de principis del segle XX. Abandona el món urbà, el seu escenari preferent, per reconstruir un món rural quan és abandonat i es dissol, de manera que perdura el to elegíac, el sentiment de pèrdua, l'atmosfera malenconiosa de l'obra de Davies.
Amb el protagonisme d'una dona (interpretada per la model Agyness Deyn) que es manté sola a la propietat familiar després de morts, abandonaments i, en el cas del marit, mobilitzat per la I Guerra Mundial, Terence Davies recrea amb la seva elegància visual un món en declivi i, en el relat, hi retroba altres constants seves, com ara les figures paternes autoritàries i violentes, la protecció de les figures maternes, el poder transformador de l'amor i les cançons lligades a una experiència col·lectiva. Potser sorprèn l'excés dramàtic d'alguna situació, però s'hi conserva aquella poètica que exemplifica de manera enlluernadora una escena en què, durant un casament, un grup canta mentre els seus membres van desapareixent com si es convertissin en fantasmes. Un món que s'acaba.