Els sant tornem-hi escènics

Feia anys que el TNC no s'atrevia a reposar un espectacle de la Sala Gran. De fet, des de la patacada inesperada de públic (coincidint amb la darrera temporada de Sergi Belbel o, probablement, és més adequat parlar de la primera amb la qual Pasqual tornava al Teatre Lliure), les xifres d'assistència del TNC no convidaven a repetir aventures. Aquest cop, en canvi, s'han decidit a repetir un dels seus hits de la temporada. Un musical multitudinari amb Àngel Llàcer i Manu Guix a la sala de màquines: Molt soroll per no res. Ben diferent és la fórmula del Teatre Lliure, en canvi. Si aquests anys, han decidit premiar amb reposicions els espectacles amb més assistència de públic, del Lliure de Gràcia i de la Fabià Puigserver, enguany només repetirà el Hamlet de Pau Carrió amb Pol López de protagonista. Era una obligació, tenint en compte el nivell de satisfacció dels espectadors i que, abans de l'estrena, ja havien aconseguit vendre totes les entrades, fins i tot ampliant una setmana la seva programació.

Reposar un espectacle significa que es considera que hi haurà una notable capacitat de públic que no l'haurà vist i estarà interessat a assistir-hi. Són reposicions històriques (i altament envejades), per exemple, les de Rubianes... solamente al Club Capitol. O les de La extraña pareja de Paco Moran i Joan Pera. Més tard, l'efecte s'ha repetit amb El mètode Grönholm de Jordi Galceran. Evidentment, el risc de reposar un espectacle de gran format és molt més arriscat que fer-ho en una sala petita. Però els uns i els altres (si més no teòricament) tenen l'escenografia amortitzada i un bon coixí (de les entrades venudes de més respecte a les previsions més austeres inicials d'aquella primera temporada). Dagoll Dagom s'atreveix a fer un espectacle de creació pròpia i de gran format, gràcies als ingressos que han aconseguit generar en la temporada i mitja de la reposició de Mar i Cel, un altre dels clàssics que millor ha aguantat les imprevisibles i ingrates tempestes de la taquilla. Però Scaramouche farà més forrolla i s'ha colat per simpatia en aquest article.

L'aposta del TNC per Molt soroll per no res és decidida perquè els dóna les dates més llamineres: del 24 de novembre a l'1 de gener (i amb prou marge per poder prorrogar-ho, s'intueix). Per al Hamlet de Gràcia donen unes dates complicades habitualment a les cartelleres de Barcelona: del 6 al 30 de juny. De fet, ja van tenir dates semblants en la reposició del Curiós incident del gos a mitjanit, dirigit per Julio Manrique i protagonitzat per Pol López i van vendre-ho tot, altre cop. A més, es van atrevir a presentar-ho en un espai amb més ocupació: van saltar de Gràcia a la Fabià Puigserver. Aquest títol afronta, de fet, una tercera temporada a Barcelona, però aquest cop, a la cartellera privada. A l'octubre serà al Poliorama, i ja s'auguren nous plens amb molta assistència de públic juvenil.

El Teatre Lliure, en canvi, sí que ha volgut acollir companyies amb espectacles de llarga trajectòria (en sales alternatives, habitualment). És el cas del monogràfic de l'Agrupación Señor Serrano (Brickman Brando Bubble Boom, A house in Asia i Katastrophe); hISTORIA dels de Sixto Paz (Beckett, 2016), Ragazzo de Lali Álvarez (Nau Ivanow, 2015); Filla del seu pare (adaptació d'Aleix Aguilà d'Hedda Gabler, T. Alta 2015); i La maternitat d'Elna (T. Alta, 2008). Enguany i amb nova Kompanyia del Teatre Lliure, es reposa Moby Dick, un viatge pel teatre. El Teatre Lliure recuperarà algunes coproduccions del Grec (com és habitual). En aquest cas, però, Rhumia cal valorar-ho com una seqüela de Rhum perquè, segons paraules del director Martí Torras, l'han creat i impulsat “la mateixa companyia inestable de pallassos”: manté el mateix format d'entrades clàssiques revisitades per Monti (aquest pallasso es va morir mentre preparava aquesta obra i els seus companys el van voler homenatjar portant-ho a l'escenari) amb nous gags. Ara sí que guanya pes específic la música i els instruments insòlitament divertit i tocats en directe. Al Mercat de les Flors no hi sovintegen les reposicions. Perquè sempre és molt més el que volen presentar del que ha deixat públic al carrer. Ara se suposa que es repetirà Afasians al Sâlmon o la Cia. Non Nova presentarà un magnètic L'après-midi d'un foehn, un treball preciós que va arribar abans dins el festival El Més Petit de Tots.

I el teatre privat? A l'espera que es facin públiques algunes programacions hi ha tres títols de molt diversa sort, que Focus els tornarà a presentar. La comèdia Caiguts del cel canviarà del condal al Goya, per arrencar temporada. També hi ha confirmada una temporada més àmplia d'un insòlit Otel·lo, protagonitzats per una companyia argentina que traslladen el drama de la tragèdia al surrealisme més passat de voltes i esvalotador. Per últim, Josep Maria Pou s'acomiadarà del Sócrates al Romea, on es va estrenar al 2014. És la darrera oportunitat d'una producció que ha voltat durant dos anys per tot l'Estat espanyol. L'equip Llàcer/ Guix presentaran, per tercer any consecutiu, El Petit príncep a partir del desembre al Barts. En el capítol de seqüeles, també cal tenir present la segona mirada a l'univers deStilton que Focus ha encarregat a Lluís Danés (abans l'encàrrec havia estat a Llàcer).

Les alternatives també auguren repeticions. Les que ja són conegudes? Encara hi ha molt per revelar (les programacions es presenten, habitualment a principi de setembre). El Teatre del Raval manté el seu èxit Testimoni de càrrec. Ha fet 100 funcions i sembla que el públic no s'acaba (i això que és difícilment repetible perquè el mèrit de la peça és endevinar si l'acusat és innocent o culpable). El Maldà torna a reposar, només cinc dies, per tercer cop, el Shaking Shakespeare. També ja s'anuncia el trasllat de Les males persones, estrenat al Sandaru a càrrec del Parking Shakespeare a la sala del carrer del Pi. Al Maldà, si no falla la tradició, mantindran un interessant L'últim sopar de Nadal de La Ruta 40, una peça que volen instituir com a clàssic en la seva programació nadalenca i que té molt bona rebuda de públic.

L'Atrium va fer moltes reposicions la seva temporada per celebrar el seu cinquè aniversari. Sembla que va tenir una bona resposta de públic, novament. Però una de les peces estrenades, Broken Heart Story va rebentar assistència i, tot i que sense confirmar, ja es pot calcular que repetirà.

Finalment, una reflexió: per què es reposa tant? En realitat, cal comprovar que és un percentatge ínfim respecte del que es programa a Barcelona però que, si els teatres són de gran format, aprofiten la tirada mediàtica del curs passat. Els directors de programació no volen allargar massa les programacions per por de deixar massa escampat el públic i no aconseguir un taquillatge mínim. Per això, es concentren les dates. Segons les dades d'Adetca a la temporada 2007/08 en les seves estadístiques feien un total de 555 espectacles (de tot tipus de format). A partir del 2011/12 la xifra supera el miler. El rècord, fins ara, va ser la del 2014/15, amb 1.166 espectacles. És evident que hi ha hagut un notable augment del nombre de sales i que aquestes miren de duplicar la programació però també ho és que redueixen les explotacions i, per tant, la xifra de títols no para d'augmentar.