El Quixot a la literatura anglesa

Celebrem aquesta primavera el quart centenari de la mort de dos dels grans genis de les lletres universals de totes les èpoques: Cervantes i Shakespeare. Si ens prenem com a demostrable la cita hiperbòlica d'Alexandre Dumas (“Després de Déu, Shakespeare és qui ha creat més”), seria l'autor espanyol qui ocuparia el tercer lloc en el rànquing de macrocreativitat en el món de la cultura anglosaxona (el primer lloc l'encapçalaria la Bíblia del rei James). Una estimació feta amb dades de contrast objectives (edicions, reimpressions) i en bona dosi, subjectives (influències ulteriors).

Si singular és la col·lecció cervantina de la biblioteca del Castell de Peralada, la del Museu Britànic és testimoni de l'enorme empremta d'El Quixot a la història de la literatura anglesa. La primera part del Don Quijote ja va ser traduïda el 1612 i la traducció serviria d'inspiració al mateix Shakespare per escriure la peça Cardenio (en col·laboració amb John Fletcher, coneixedor de la llengua castellana) representada el 1613 i de la qual només se'n conserva una cançó. El text s'hauria basat en els incidents del personatge cervantí a Sierra Morena. El llibre de Cervantes va arrelar a l'escena literària anglesa del segle XVII, amb constants al·lusions a l'heroi o a algunes de les seves aventures en la ploma dels dramaturgs més importants del període jacobí (Ben Johnson, Beaumont, Fletcher…) i el posterior al Protectorat de Cromwell. Destaquem el llarg poema satíric Hudibras, de Samuel Butler, paròdia dels cavallers errants en l'era del fanatisme religiós, i la peça teatral Comic History of Don Quijote, de Thomas Urfey, digna de record perquè Henry Purcell va compondre'n la música per a algunes cançons. Les Novelas ejemplares (Exemplary Tales) també varen esdevenir motiu popular d'inspiració.

Diverses traduccions van mantenir despert l'interès per l'obra cervantina fins al boom de la novel·la del segle XVIII. Don Quijote es va deixar d'interpretar com un llunàtic i va guanyar la consideració d'un Everyman. En paraules del traductor Peter Motteaux, “tothom té quelcom de Don Quixot en el seu humor, alguna estimada Dulcinea en els seus pensaments, que el fan córrer aventures desbaratades”. La novel·la anglesa deu molt a Cervantes. El crític Lionel Trilling (The Liberal Imagination) va sentenciar que “tota la ficció en prosa és una variació del tema de Don Quixot, el problema de l'aparença i la realitat”.

Un altre crític, Walter Allen (The English Novel), va escriure que cap altre llibre no ha bastit amb tanta profunditat la novel·la anglesa. Henry Fielding (Joseph Andrews) va ser un dels nombrosos autors que varen empeltar la figura del Quixot a la ficció prosaica d'Anglaterra d'aquell segle; i amb ell, Samuel Richards (Pamela o la virtut recompensada), Richard Steel, Joseph Addison, Jonathan Swift (Conte d'una bóta), Laurence Sterne (Tristam Shandy), les novel·les picaresques de Tobias Smollett (Humphrey Clinker)…

Al segle XIX la línia d'imitació del Quixot es pot observar a les novel·les The Newcomers, de W.M. Thackeray i sobretot a The Pickwick Papers (Pickwick, en traducció de Josep Carner), la primera obra de ficció de Charles Dickens en què el binomi Quixot-Sancho Panza es veu representat per Don (Samuel) Pickwick i el seu criat Sancho (Sam) Weller. Aquesta extensa narració ha estat anomenada “el Quixot de la novel·la anglesa”.

Alguns estudiosos han trobat semblances entre l'estructura realista de les aventures quixotesques i les dels herois arquetípics de la novel·la nord-americana de Mark Twain (Tom Sawyer, Huckleberry Finn). A totes dues obres es poden traçar simbolismes dels seus periples al voltant del Missouri rural i del riu Mississipí avall en termes d'aventura, humor i retrats del caràcter i del llenguatge de la gent del país. El gènere literari del western (desenvolupat al segle XX) sovint ofereix una morfologia narrativa i de contingut comparables a les de cavalleria: el cowboy solitari, o amb el seu ajudant, que cavalca errant sense pàtria amb els ideals quixotescos de justícia social, emparant els desprotegits contra la tirania dels opressors. Destaquem el clàssic Shane (1949), de Jack Schaeffer, o fins i tots les aventures gràfiques de Lucky Luke.

Bandejant les aportacions dels nombrosos guions de la indústria cinematogràfica, que inclouen els dels dibuixos animats (Don Coyote and Sancho Panda, de Hanna-Barbera), trobem quatre mostres notables d'influència cervantina a la literatura del segle XX. Travels with Charley in Search of America (1961) és un llibre d'aventures al llarg dels Estats Units que John Steinbeck va viure i escriure en complir seixanta anys en companyia del seu gos falder Charley, embarcat en la seva camioneta batejada Rocinante. També Graham Greene va batejar Rocinante el Seat 600 en què va revifar les aventures, els personatges i els ambients cervantins al melic de l'Espanya postfranquista. La lectura de Monsignor Quixote (1982) és divertida i entranyable alhora, mostrant una faula dels nostres temps. Aquí el cavaller-conductor és un capellà catòlic, Sancho Panza és interpretat per un alcalde comunista destituït, els molins de vent figuren la Guàrdia Civil…

La tercera mostra és el personatge de ficció Ignatius J. Reilly de la novel·la guanyadora del premi Pulitzer A Confederacy of Dunces (1980, La conxorxa dels ximples) de John Kennedy Toole, publicada després que se suïcidés. La follia o ceguesa d'aquell medievalista que viu amb la seva mare a Nova Orleans i un encadenament d'esdeveniments, el transporten a una desconnexió amb la realitat i a desitjar poder abandonar el món real i tornar a l'època medieval. El realisme dels diàlegs i els retrats dels personatges converteixen l'humorisme d'aquest conte en un modern Quixot, o “en un Oliver Hardy foll, un Don Quixot gras i un Tomàs d'Aquino pervers, tot mesclat en un sol personatge”.

Una de les icones de la literatura en llengua anglesa actual, Paul Auster, reconeix El Quixot com la novel·la que més l'ha influenciat, la “novel·la de novel·les”. A la primera part de la Trilogia de Nova York (Ciutat de vidre, 1985), les cites i al·lusions a Cervantes, als protagonistes de la seva celebèrrima obra i a l'autoria desdoblada (Cid Hamet Benengeli), són abundants en aquesta brillant variació de la novel·la clàssica de detectius.

Als segles XX i XXI noves traduccions han actualitzat el llenguatge cervantista per a les noves generacions de lectors anglesos, incloent la versió spanglish d'Ilán Stavans del 2003 (“In un placete de la Mancha of which nombre no quiero remembrearme, vivía, not so long ago, uno de esos gentlemen”, etcètera), que faria que un Cervantes ressuscitat es fes un fart de riure i escrivís una tercera part per combatre aquest apòcrif, un disbarat literari semblant al d'Avellaneda del 1614.