‘domus artis'
maria palau
L'art de compartir
Nora Ancarola entén la creació com un procés que uneix la gent i aquesta manera de ser i fer impregna el seu taller, una antiga fàbrica de joguines
Nora Ancarola tenia 21 anys quan va haver de fugir cames ajudeu-me del seu país, Argentina. Va ser a finals del 1977, en ple Nadal, un any i mig després del cop d'estat. Ella només era una joveneta que estava acabant la carrera de belles arts, amb els seus ideals ferms, sí, però sense haver fet res que la pogués comprometre. El problema va venir quan els repressors van començar a buscar gent dels seus cercles d'amistats. Un matí, es va trobar les cares del terror dins de casa seva, remenant-li les coses, preguntant-li per persones que coneixia, intimidant-la físicament i psicològicament. Es va espantar i va decidir tocar el dos. Primer a Madrid, on tenia un germà; després a Sitges, on tenia una amiga; i finalment a Barcelona, on no tenia ningú però només baixar del tren a l'estació de passeig de Gràcia va veure clar que aquesta era la seva ciutat.
Una persona molt important en els primers moments de desconcert d'aquesta nova vida a Catalunya va ser l'artista Ramon Guillén Balmes. Es van conèixer al funicular de Montjuïc. Ella anava amb una obra sota el braç per presentar-la al premi de dibuix que convocava la Fundació Miró. Estava entestada a ser artista, però la seva situació econòmica era tan precària que no es podia permetre tenir un espai per treballar. Guillén Balmes la va ajudar. Li va obrir les portes de l'estudi que una dotzena d'artistes compartien al carrer Nou de la Rambla (llavors encara calle del Conde del Asalto). S'hi podria estar sense pagar res tot el temps que li fes falta. Va necessitar ben bé un parell d'anys per tenir un mínim d'estabilitat. “Era un soterrani enorme, un cau tètric ple d'humitats. Però per a mi aquell primer taller va ser emblemàtic perquè em va permetre entrar en el món de l'art de la ciutat”, explica Ancarola, enamorada de la Barcelona que als anys setanta i vuitanta traspuava “llibertat i esperança”. “I complicitats; la gent estava molt unida.”
Quatre anys després, va marxar de la cova taller i, superat un periple per diferents locals, el 1984 va trobar el seu lloc. Una antiga fàbrica de joguines al passatge de Nogués, al barri del Camp d'en Grassot-Gràcia Nova. Passades tres dècades, aquest segueix sent el refugi del seu art, on forja la seva personalitat i el seu llenguatge artístics. Sovint els tallers expliquen més coses de la manera de ser i de fer d'un artista que la pròpia obra. El taller és l'autèntic mirall de l'ànima d'un artista.
La nau on fa feina Nora Ancarola ofereix aquest estiu un aspecte molt endreçat, increïblement endreçat. “En sóc, d'ordenada, però no tant com ara t'ho sembla”, adverteix. Té una explicació que desvelarem més endavant. La superfície és generosa, tot i que tampoc desorbitada. Està ben aprofitat i perfectament adaptat per als diferents vessants de treball d'aquesta artista polifacètica. Hi ha tres zones diferenciades sense estar, però, separades. Una per afrontar l'obra més física, sigui la pintura, l'escultura o la instal·lació. Ara mateix està ocupada en una aventura a mig procés que entrellaçarà Walter Benjamin i Franz Kafka i xuclarà d'una obra que va fer als anys noranta sobre la tomba infinita en què es va convertir el Río de la Plata durant la dictadura argentina. Hi ha un altre àmbit específic per als llibres d'artista. I un últim domini pensat per als projectes videogràfics. Els sostres alts li han permès construir un entresolat que fa les funcions de magatzem i d'espai per preparar la sortida del treball acabat (per exemple, és on té cura d'emmarcar).
La decoració és mesurada. Les parets estan tímidament habitades per peces que duen la seva firma. No en té, al taller, d'obres d'altres artistes, diu que prefereix gaudir-ne a casa seva (viu a deu minuts). Només hi ha una excepció: una exquisidesa de plom de Jordi Benito. Va ser un regal. Hi ha un racó amb una petita biblioteca; la grossa també la té a casa. Enlloc no s'hi veuen fotografies personals.
Ancarola no està sola en aquest taller. Des de fa un any, els dissenyadors d'Usabilitat Digital hi tenen el seu despatx. Des que hi va entrar, hi ha hagut poques èpoques de solitud. La majoria han estat de complicitats. “La idea de compartir m'entusiasma molt. M'agrada tenir a prop altres artistes, veure com treballen. Això no té res a veure amb un estil de taller tipus club, perquè jo treballo amb silenci”, precisa. La idea, tal com diu, és la de compartir, fins i tot de donar un cop de mà a un altre artista que té unes necessitats concretes per poder desenvolupar el seu treball. Sempre hi ha molt moviment de gent que ve i de gent que se'n va. Ancarola sap prou bé que un taller és un tresor per a un artista amb pocs recursos. Tot plegat respon a uns ideals socials forts. Això, obra personal a part, s'ha traduït també en la seva implicació en la docència i, darrerament, en el ressorgiment de l'associació que vetlla pels drets dels artistes del país, la Plataforma d'Artistes de Catalunya (PAC).
Aviat l'estudi deixarà de tenir aquesta estampa tan neta i organitzada que ha propiciat un moment de canvi. Aquesta que ve ara és la part trista de la història. Aquest juny, Ancarola i la seva inseparable Marga Ximenez han entregat les claus del pis on tenien l'espai MX, un entresòl al carrer de la Llibreteria que des del 1998 exercia un rol propi en la xarxa de sales d'art de la ciutat. Era una galeria petita i modesta, fora de circuit, molt singular, des d'on es desplegava un programa d'exposicions amb artistes de nom (“els dèiem: què tens a l'estudi que no hi hagi manera que puguis exposar enlloc?”) i lluminosos descobriments de creadors desconeguts amb interessants coses a dir. Ancarola i Ximenez apostaven per una confluència entre les arts visuals i la literatura. Promovien obres a preus assequibles per incentivar el col·leccionisme de proximitat.
Tot es feia amb molt amor. El projecte va ser sostenible fins que la Generalitat els va retirar una petita subvenció. La crisi estava en actitud salvatge i els propietaris de la finca van decidir desallotjar-les. Era una finca del segle XVIII amb pintures murals d'època en múltiples estances. Elles s'havien encarregat de recuperar-les (quan van entrar al pis estaven amagades). Van fer tots els possibles perquè l'administració les catalogués. Intents fallits un rere l'altre. Fa poc les van trobar trossejades i abandonades en un contenidor. Algú les ha arrencat sense contemplacions. Així van les coses amb el patrimoni desprotegit en aquesta ciutat.
El cas és que Ancarola tenia al carrer de la Llibreteria tota la moguda dels llibres d'artista (llarga vida a l'editorial 1010) i l'àrea de treball dels vídeos. Tot això ha hagut de reubicar-ho ara al passatge de Nogués. Mentre preparava les caixes per al trasllat, es va trobar una fotografia seva a l'aeroport de Buenos Aires d'aquell fatídic dia del 1977 que va haver de marxar precipitadament.