Una gran, i bona, lliçó de tenacitat

La 17a edició de la Nit de la Il·lusió de Santa Cristina d'Aro, que organitza el nostre molt especial mag Xevi, i a més de nostre també internacional –com ell sempre recorda–, no deixa de ser un exemple de la tenacitat d'un home, que, amb totes les seves febleses –a vegades la seva tenacitat massa incansable i que parla només d'ell... ho deixem aquí, és Leo–, defensa sincerament la màgia i els il·lusionistes. I ho fa amb el cor. Perquè estem davant un món fascinant, i en Xevi ho sap, ho coneix, ho ha viscut picant pedra, que ens transporta a un univers que ens és molt difícil d'explicar, i fins i tot de creure en aquests moments. Segurament perquè estem intoxicats d'informació, per no parlar de manipulació digital. Antigament, i a tall d'exemple, els tècnics en efectes especials del cinema també se'ls anomenava mags dels efectes especials. Ara tot ha canviat, s'ha digitalitzat, i el mag ho sap i ho incorpora. Però l'art de la misdirection, de la manipulació, de fer aparèixer del no-res, segueix fascinant. Antigament era màgia i se'ls considerava bruixots. El desaparegut i enyorat Tommy Wonder, mestre de la màgia de prop; per no parlar de Harlan Tarbell i la seva monumental obra de divulgació. Ho tenien clar, i molt: la màgia és un art, cert. Però el de mag és, també, un ofici dur, molt dur: actuant en hotels, vaixells de creuers, restaurants, perquè no tot són grans casinos, que també; davant de públics a vegades molt i molt difícils. Un mag, de fet, no deixa de ser un actor que fa de mag. Divendres a la nit en vam tenir un bon exemple, en una gala que –per a alguns va ser inferior a la passada– va saber mantenir el sempre excel·lent nivell que busca el mag Xevi: des del classicisme de Sandro, delicat com un valset; Mr. Yurgen, amb la capacitat de fer aparèixer botelles; G.Alexander, amb una diabòlica tècnica de fer sortir centenars de cartes, fins a Leusay Martin, amb els seus interminables paraigües. Tot això seguit de Nathalie Romier, amb els seus canvis llampec de vestuari cantant en directe, per acabar amb la màgia d'aparells d'Ezker Emparanza. De fet, Wonder va titular el seu treball El llibre de les meravelles. Doncs això: una meravella.