“Al periodista cultural se l’utilitza per treure’n rèdit”

Mentre el feia, tampoc n’era massa conscient… Però des que va sortir publicat, el 5 de novembre, hi he anat reflexionant i sí, m’he adonat que hi ha molt de periodisme. La clau són les fonts. Primeres fonts, del periodisme del passat –el que va tenir accés a Dalí–, la correspondència privada i les persones que encara queden vives que el van conèixer i que van compartir moltes coses amb ell. Això és el que ha dotat el relat d’un to molt directe.

Deixa’m precisar-te que és periodístic i alhora documentalista. Vaig estar vint anys treballant a l’arxiu del meu diari, preparant documentació per a d’altres periodistes. Una feina soterrada, però que a mi m’ha marcat moltíssim. Tenir una bona documentació és fonamental per treballar les informacions periodístiques, tant en el dia a dia, que ja sabem que és frenètic, com en els temes que elabores amb temps. El llibre es nodreix clarament d’aquest mètode. Jo, el que volia ser és al màxim d’exhaustiu possible per recrear una època, i el mètode periodístic, armat de la documentació, em legitima per explicar-la d’una manera no parcial. El repte era buscar totes les fonts existents, sense menystenir-ne cap.

És que això és bàsic. Periodisme és contrastar, sempre. Dalí, tots sabem que és complex. Quan afronto el llibre, tinc molt present que està en mans de grans especialistes. I jo, que no en soc, m’hi endinso amb pudor. Em veia com un intrús. “Què pretenc fer?” Però és anant a les fonts directes quan veig que puc explicar una història sense deixar-me arrossegar pel que han escrit els intermediaris. Dalí ha sigut víctima de molts estereotips i clixés que, si grates, si parles amb les persones que el van tractar, es desmunten. Té una personalitat amb molts matisos. Compte, que ell va ser el primer que va posar una barrera per poder-los conèixer, amb la construcció del seu personatge. Amb qui és va mostrar més natural? Amb les gents de Cadaqués.

L’aspecte important del llibre, a part d’aquesta història que no s’havia explicat mai, és que reflecteix tot un món –jo en dic un submón, perquè està per sota d’allò superficial de Dalí–, que ha passat desapercebut. Sí que s’ha assenyalat un munt de vegades el pes de Cadaqués en la seva obra, però sempre centrat en el paisatge; rarament s’ha posat el focus en les seves gents. Les persones que van conviure amb ell eren fins ara una nota a peu de pàgina. S’havien infravalorat. Dalí és una persona que triomfa als Estats Units als anys quaranta, té tot el que pot tenir, fama, diners…, però així i tot decideix passar la meitat de l’any a Cadaqués. Perquè el paisatge l’inspira, per descomptat, però també perquè vol estar a prop dels seus veïns. Ell necessita la dosi d’humanitat de Cadaqués. La simbiosi de Dalí és amb el paisatge i amb la gent del seu poble.

Tothom va ser molt generós amb mi. I no, ningú es va tancar en banda. Jo tampoc no hi vaig anar amb cap predisposició. No tenia ni idea de què en sortiria, de la meva investigació. I, abans que m’ho demanis, ja t’ho dic jo: no hi ha res tèrbol en la relació dels Dalí amb Joan Figueras. Res. Ni la més petita ombra. Admeto que hi ha una cosa que vaig fer que potser periodísticament no és gaire ètica: vaig incloure uns comentaris d’una persona que em va demanar que no volia que sortissin. Però aquesta persona va morir durant el procés del llibre…

De Paquita Buetas, la cuinera. Em va revelar que no és veritat el que explicava Antoni Pitxot, que va entrar a casa de Dalí des que el va visitar al seu taller el 1972. Segons ella, a Pitxot li va costar molt entrar a casa de Dalí i es va passar molts matins a la cuina sense que l’artista el volgués rebre. Que no li feia cap cas, vaja. Això no és el que s’ha explicat. I em semblava que al llibre havia de sortir. Pitxot és una de les veus que falten en el relat, és clar. És mort. També hi falta, i molt, Arturo Caminada, el fidel majordom, però penso que malgrat tot hi és molt present, al llibre. A veure, no ens enganyem, la història segurament seria una altra si hagués pogut parlar amb els tres protagonistes…

A Dalí, quin sentiment li va despertar Joan. I si el va canviar, com a persona i com a artista. A Gala, si li dol haver passat a la història pel seu caràcter fred i despòtic tot i haver demostrat el seu afecte pel Joan, i sense amagar-ho mai a ningú. I a Joan, per què no va fer el salt, per què va ser incapaç de trencar el vincle amb Cadaqués i, gràcies als Dalí, tenir la vida que mai hauria pogut tenir. Joan no se’n va voler aprofitar mai, de la seva relació amb els Dalí. Amb l’afecte que li van donar en va tenir prou. Això l’ennobleix. I aquest és l’encant d’aquesta història.

La professió ha canviat molt per la rapidesa amb què es produeixen les notícies. I això, aquesta urgència que se’ns exigeix, està afectant la qualitat de les informacions. Dins del periodisme cultural, hi ha dos mons paral·lels que conviuen: el de l’agenda que ens ve marcada principalment per les institucions, i que sembla que el que s’espera de nosaltres és cobrir-la, i, per sort, el dels temes propis fets reposadament. El problema és que l’agenda és tan omnipresent que ens impossibilita fer aquesta segona tasca molt més interessant. Fa vint o trenta anys, el periodista cultural era més lliure. Tenia més llibertat per decidir la informació que volia fer. A part que tenia molt més paper per publicar i formava part d’uns equips més amplis. Ara les seccions culturals de tots els diaris estan a mínims de personal. Des de fora s’ha d’entendre que la manera de poder estar present en els mitjans ha de ser una altra. I no s’entén.

Al periodista cultural se l’estima perquè se’l necessita per fer, efectivament, promoció. Se l’utilitza per treure’n un rèdit. És més fàcil fer una roda de premsa per a deu periodistes que pagar deu anuncis publicitaris a deu mitjans. El respecte pel periodista cultural no ve pel seu anhel d’anar més enllà d’una informació asèptica. Sembla que només es vulgui que faci notícies anodines que recullin fidelment el missatge del transmissor. El bon periodisme cultural no és un pim- pam-pum.

Vaig començar treballant a la porteria del diari, amb 19 anys. Amb això vull dir que a mi no m’ha regalat res ningú i que tot m’ha costat molt. Quan vaig aconseguir entrar a la redacció, després de passar-ne vint a l’arxiu, vaig ser afortunat perquè vaig poder unir els dos mons que a mi m’apassionen: el periodisme i la història, que és la meva formació. Els temes patrimonials són realment els que em fan trempar. Que se’m corregeixi si no ho dic bé, però quan m’hi vaig posar era un àmbit bastant desatès en el periodisme. Informar de patrimoni demana persistència, i jo aquesta, de virtut, la tinc.

Home, potser el més emblemàtic és el claustre de Palamós. No he viscut una experiència igual. Va ser publicar-ho i com si hagués caigut una bomba que ho dinamita tot. A mi em va servir per comprovar que el poder de la premsa existeix. Encara m’emociono només de pensar-hi [llagrimeja]. Perdona, soc un tou.

S’ha tancat en fals. La Generalitat va muntar unes jornades i a mi m’agradaria saber on són les conclusions dels informes que diuen que el claustre no és autèntic. No han tingut cap repercussió científica. I sí que n’ha tingut un estudi del 2018 publicat per la Universitat de Salamanca en què es diu que una part sí que és original, en la mateixa proporció d’altres claustres romànics com els de Sant Joan de la Penya o el de Sant Pere el Vell d’Osca. A mi el que em sembla una vergonya és que vuit anys després cap administració, ni ministeri, ni Generalitat, ni ajuntament hagi decidit protegir-lo d’alguna manera. Desprotegit, els seus amos podrien desmuntar-ho i traslladar-lo a Suïssa, si volguessin. Ningú ho podria impedir. No els interessa per a res.

Malament. Des de Catalunya s’ha subestimat la capacitat del govern i dels juristes aragonesos. S’ha pecat de supèrbia. Potser sí que és del que he escrit més… Junt amb Julio Muñoz Ramonet. En tot cas, quan el tema era només patrimonial, jo ja hi estava a sobre. No diré que era l’únic però sí dels pocs, com a mínim de la premsa generalista. El boom mediàtic ha vingut a partir del moment que agafa una dimensió política. Que jo continuo pensant que no té. Que no hauria de tenir. Perquè l’ha pervertit. Ningú pensa en el bé del patrimoni, només a guanyar una batalla política. I la prova és el president d’Aragó fent el discurs de Nadal el 2017 davant els sarcòfags de les monges de Sixena recentment traslladats de Lleida. La política ho enverina tot. És com el tema de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, o el de l’arxiu de Salamanca. Entre tècnics no hi ha discussió, entre ells s’entenen perfectament. El patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que és possiblement el segon arxiu més important del món després de l’arxiu del Vaticà, no s’ha reunit mai, per enfrontaments polítics. És lamentable.

Sí, i aquí els periodistes culturals hi tenim un paper molt important. Podem parlar del cas Muñoz Ramonet, per exemple. Si els mitjans no hi haguéssim posat el focus a sobre, el desinterès de l’Ajuntament per solucionar-lo hauria estat molt gran. Des del principi ha sigut la premsa la que ha anat estirant el fil i ha forçat moltes de les actuacions de l’Ajuntament. I, en concret, a l’Ajuntament actual Muñoz Ramonet els sembla un personatge molest perquè va forjar la seva col·lecció d’una manera fosca. Però jo em pregunto: quin gran col·leccionista d’art ha format la seva col·lecció d’una manera irreprotxable? Potser el palauet i la col·lecció de Muñoz Ramonet podrien servir per crear un centre on s’expliqui el col·leccionisme d’aquest país amb totes les seves llums i ombres. D’idees n’hi podria haver moltes. Però no hi ha voluntat política de fer res, aquest és el problema.

Només llanço una pregunta: quin projecte que es presenta a la ciutat amb una inversió de 50 milions d’euros s’ha criticat tant com el de l’Hermitage? Em molesten dues coses. Una, que no hi hagut cap intenció per part de l’Ajuntament a plantejar una opció B. I dues, que es digui que l’Hermitatge serà un bolet mentre tots els museus de Barcelona funcionen de forma individual. La gran ocasió que hi va haver per demostrar el contrari va ser la reobertura després del confinament. Tots els museus van estar lluitant tres mesos per donar una imatge d’unitat i des de l’Ajuntament es va boicotejar i es va obligar el Macba a trencar el pacte i a ser el primer d’obrir. A l’Hermitatge se li demana una cosa que aquí no s’està complint. I, parlant dels nostres museus, dels quals es diu que s’han de prioritzar davant de l’Hermitage, només cal veure la situació en què es troben el Picasso i la Miró. A vegades em plantejo si Picasso i Miró no es penedirien d’haver fet les grans donacions a Barcelona. Aquest patrimoni l’han conservat els turistes! I ara que pinten bastos amb la pandèmia, l’administració es posa de perfil, no assumeix la seva responsabilitat, i aquests museus han de gestionar en solitari la incertesa del seu futur i reclamen recursos per poder obrir les seves portes.

M’agradaria, sí. Però fer un llibre és una cosa molt seriosa que requereix temps i dedicació. No entenc la gent que fa llibres en sis mesos! El mètode de treball seria similar: parlar amb tota la gent que el va conèixer i anar més enllà del mite.

Sí, i això em va decebre. Suposo que molta gent fa el procés invers, primer busca l’editorial i després fa el llibre. Jo no. Potser vaig pecar de falta de modèstia, però, ostres, que et rebutgin set editorials un assaig amb una investigació inèdita d’un dels grans artistes d’aquest país mundialment reconeguts… és com a mínim paradoxal. Però, bé, la realitat és que estem a punt d’esgotar la primera edició i hi ha interès per portar aquesta història a les pantalles. En un any tan difícil, et pots imaginar la felicitat que sento.