Llibres

Girbal entra a ciutat

Agnès Prats descobreix l’Eduard Girbal Jaume més urbà amb l’edició dels seus relats dispersos a ‘La reencarnació de la Matèria’

Amic de Víctor Català, va oferir una imatge oposada a la Catalunya ideal noucentista

Una de mol­tes vies per acce­dir als autors ama­gats és tre­ba­llant amb els més vis­to­sos. És així com Agnès Prats va arri­bar a Edu­ard Gir­bal Jaume (Girona, 1881-Bar­ce­lona, 1947), men­tre pre­pa­rava l’edició dels con­tes de Pru­denci Ber­trana per a l’Ela Gemi­nada, i més enda­vant, els de Víctor Català per a Club Edi­tor. Gir­bal era con­tem­po­rani de tots dos i havia escrit també un cicle novel·lístic, L’agre de la terra, pas­tat amb el llen­guatge fangós i mine­ra­lit­zat de la rura­lia mun­ta­nyenca, pot­ser amb un nervi menys tre­me­bund que el dels seus pai­sans, sinó més mera­ve­llat, però la poste­ri­tat va ser molt menys ama­ble amb ell, que després de fer una car­rera pro­di­gi­osa com a poeta con­de­co­rat a tots els Jocs Flo­rals de cap a cap del país, i de pas­se­jar la seva prosa per la redacció emmi­do­nada de La Veu de Cata­lu­nya, el va dei­xar morir en un racó sense ni una mica d’ombra. Agnès Prats, que ja va col·labo­rar amb Enric Casas­ses en l’edició de les novel·les L’estre­lla amb cua i La tragèdia de cal Pere Llarg, per a Edi­ci­ons de 1984, ha per­se­ve­rat en el redes­co­bri­ment d’aquest escrip­tor esquiu però de dimen­si­ons obses­si­o­nants amb la recu­pe­ració dels seus relats dis­per­sos, reu­nits també per 1984 a La reen­car­nació de la Matèria.

Són mitja dot­zena de con­tes datats entre 1920 i 1933, la majo­ria pre­sen­tats també a Jocs Flo­rals, en què el lec­tor devot retro­barà el tremp nar­ra­tiu que ja el va enllu­er­nar al cicle novel·lesc ambi­en­tat al poble ima­gi­nari d’Orat­jol de la Serra (el veïnat de Saló, a Sant Mateu de Bages, que Gir­bal eleva a cate­go­ria), pro­jec­tat ara damunt un esce­nari que li des­co­neixíem, el de la gran ciu­tat des­vet­llant-se, en el pas del segle XIX al XX, al bro­git del món obrer, els pillets, les minyo­nes, les mecanògra­fes, els immi­grants, les píndo­les Pink i el per­fum esbra­vat de les can­tants d’ope­reta, com l’austríaca Mizzi Wirth, refu­gi­ada durant la Gran Guerra a Bar­ce­lona i que fa el do de pit al conte ‘Els rellot­ges de mossèn Ser­ra­clara’. El relat que dona títol al volum, l’únic que no va concórrer a cap con­curs flo­ra­lesc, és un qua­dre deliciós d’aque­lla Bar­ce­lona en trans­for­mació a través de la des­cripció del pas­seig de Gràcia, on encara hi havia solars sense edi­fi­car i camps sem­brats de blat o de ver­du­res, on irrom­pen per pri­mera vegada els tram­vies “tirats per un parell de mules i un matxo de riata”, men­tre comen­cen a pro­li­fe­rar els tea­tres i els cine­matògrafs a la mateixa vorera per on cada ves­pre con­ti­nu­ava pas­sant el pas­tor amb el seu ramat de cabres ofe­rint als por­tals dels senyors llet aca­bada de munyir. La Matèria, aquí, no és sinó la defor­mació del nom d’Ermen­tera, la noia de l’Orat­jol que envien a ser­vir en una casa bona del pas­seig de Gràcia en un temps d’ànimes de càntir que sucum­bien a la doc­trina espi­ri­tista tan en voga a la Bar­ce­lona del XIX. El com­po­nent sobre­na­tu­ral que pro­me­tia el títol cal­dria anar-lo a bus­car més aviat en la moral supers­ti­ci­osa i bàrbara que es rabeja en la pobra Genisa Sabo­re­lla per fer-la tor­nar bruixa en un altre dels relats.

Gir­bal va ser “un vuit­cen­tista del nou-cents”, tal com el defi­nia Octavi Sal­tor; un autor que es va resis­tir fins als últims dies a adop­tar la nor­ma­tiva fabri­ana, com Víctor Català, a qui home­natja de manera no gens velada en el pri­mer dels con­tes, titu­lat amb uns punts sus­pen­sius que reme­ten inequívoca­ment, com asse­nyala Agnès Prats, a aque­lla raresa tipogràfica que l’escrip­tora va fer ser­vir per publi­car els *** (3.000 metres) que esde­vin­drien Un film. “És una picada d’ull al gest avant­guar­dista de la seva amiga, que com ell va voler donar una visió opo­sada a la ciu­tat ide­a­lit­zada del nou­cen­tisme”, diu l’estu­di­osa, que encara busca una novel·la inèdita de Gir­bal, Els Mayas, de la qual només té notícia gràcies a les car­tes a Víctor Català. Fal­tarà encara, per redi­mir aquest autor esquiu de llen­gua riquíssima (la reforma fabri­ana, per necessària que fos, va dei­xar pel camí sabors ini­gua­la­bles), una bio­gra­fia en la qual fa temps que Prats també tre­ba­lla i que res­se­guirà el seu pas per Girona, Ala­cant i Bar­ce­lona, i la seva relació amb una dona fran­cesa, Auguste Cha­te­lain.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia