Llibres

Girbal entra a ciutat

Agnès Prats descobreix l’Eduard Girbal Jaume més urbà amb l’edició dels seus relats dispersos a ‘La reencarnació de la Matèria’

Amic de Víctor Català, va oferir una imatge oposada a la Catalunya ideal noucentista

Una de moltes vies per ac­cedir als au­tors am­a­gats és tre­bal­lant amb els més vis­tosos. És així com Agnès Prats va ar­ribar a Ed­uard Gir­bal Jaume (Girona, 1881-Barcelona, 1947), men­tre prepar­ava l’edició dels con­tes de Pru­denci Bertrana per a l’Ela Gem­i­nada, i més en­da­vant, els de Víctor Català per a Club Ed­i­tor. Gir­bal era con­tem­po­rani de tots dos i havia es­crit també un cicle novel·lístic, L’agre de la terra, pa­s­tat amb el llen­guatge fangós i min­er­al­itzat de la ru­ralia muntanyenca, potser amb un nervi menys treme­bund que el dels seus paisans, sinó més mer­avel­lat, però la pos­ter­i­tat va ser molt menys am­able amb ell, que després de fer una car­rera prodi­giosa com a poeta con­dec­o­rat a tots els Jocs Flo­rals de cap a cap del país, i de passe­jar la seva prosa per la redacció em­mi­don­ada de La Veu de Catalunya, el va deixar morir en un racó sense ni una mica d’ombra. Agnès Prats, que ja va col·lab­o­rar amb Enric Casasses en l’edició de les novel·les L’es­trella amb cua i La tragèdia de cal Pere Llarg, per a Edi­cions de 1984, ha per­se­verat en el re­desco­bri­ment d’aquest es­crip­tor es­quiu però de di­men­sions ob­ses­sio­n­ants amb la re­cu­peració dels seus re­lats dis­per­sos, re­units també per 1984 a La reen­car­nació de la Matèria.

Són mitja dotzena de con­tes datats entre 1920 i 1933, la ma­jo­ria pre­sen­tats també a Jocs Flo­rals, en què el lec­tor devot retro­barà el tremp nar­ratiu que ja el va en­l­luernar al cicle novel·lesc am­bi­en­tat al poble imag­i­nari d’Oratjol de la Serra (el veïnat de Saló, a Sant Mateu de Bages, que Gir­bal eleva a cat­e­go­ria), pro­jec­tat ara damunt un es­ce­nari que li de­sconeixíem, el de la gran ciu­tat desvetl­lant-se, en el pas del segle XIX al XX, al brogit del món obrer, els pil­lets, les miny­ones, les mecanògrafes, els im­mi­grants, les píndoles Pink i el per­fum es­bra­vat de les can­tants d’op­ereta, com l’austríaca Mizzi Wirth, refu­giada du­rant la Gran Guerra a Barcelona i que fa el do de pit al conte ‘Els rel­lot­ges de mossèn Ser­r­aclara’. El relat que dona títol al volum, l’únic que no va concórrer a cap con­curs flo­ralesc, és un quadre deliciós d’aque­lla Barcelona en trans­for­mació a través de la de­scripció del pas­seig de Gràcia, on en­cara hi havia so­lars sense ed­i­ficar i camps sem­brats de blat o de ver­dures, on ir­rompen per primera ve­g­ada els tramvies “tirats per un par­ell de mules i un matxo de riata”, men­tre comen­cen a pro­lif­erar els teatres i els cin­e­matògrafs a la mateixa vor­era per on cada vespre con­tin­u­ava pas­sant el pas­tor amb el seu ramat de cabres oferint als por­tals dels seny­ors llet acabada de mun­yir. La Matèria, aquí, no és sinó la de­for­mació del nom d’Er­mentera, la noia de l’Oratjol que en­vien a servir en una casa bona del pas­seig de Gràcia en un temps d’ànimes de càntir que su­cumbien a la doc­t­rina es­piri­tista tan en voga a la Barcelona del XIX. El com­po­nent so­bre­nat­ural que prome­tia el títol caldria anar-lo a bus­car més aviat en la moral su­per­sti­ciosa i bàrbara que es rabeja en la pobra Genisa Sa­borella per fer-la tornar bruixa en un altre dels re­lats.

Gir­bal va ser “un vuit­cen­tista del nou-cents”, tal com el definia Oc­tavi Saltor; un autor que es va re­si­s­tir fins als últims dies a adop­tar la nor­ma­tiva fab­ri­ana, com Víctor Català, a qui hom­e­natja de man­era no gens ve­lada en el primer dels con­tes, tit­u­lat amb uns punts sus­pen­sius que reme­ten inequívo­ca­ment, com as­senyala Agnès Prats, a aque­lla raresa ti­pogràfica que l’es­crip­tora va fer servir per pub­licar els *** (3.000 me­tres) que es­devin­drien Un film. “És una pic­ada d’ull al gest avant­guardista de la seva amiga, que com ell va voler donar una visió oposada a la ciu­tat ide­al­itzada del nou­cen­tisme”, diu l’es­tu­diosa, que en­cara busca una novel·la inèdita de Gir­bal, Els Mayas, de la qual només té notícia gràcies a les cartes a Víctor Català. Fal­tarà en­cara, per red­imir aquest autor es­quiu de llen­gua riquíssima (la re­forma fab­ri­ana, per necessària que fos, va deixar pel camí sabors inigual­ables), una bi­ografia en la qual fa temps que Prats també tre­balla i que resseguirà el seu pas per Girona, Ala­cant i Barcelona, i la seva relació amb una dona francesa, Au­guste Chate­lain.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.