Un llibre explícit, dramàtic i viu

El passat Sant Jordi, cap d'anualitat literària, ens ha proporcionat un goig ben ampli perquè ha resultat fructífer i substanciós. A les nostres comarques hi ha moltes persones que produeixen una literatura digna. Del bé de Déu de llibres que han aparegut, se'n podria destacar una bona colla, però no hi ha cap necessitat de fer-ho perquè tots són estimables. L'únic que et dol és que, almenys al país nostre (només?), la pila de gent que s'enfila escrivint, en proporció, és molt nombrosa comparada amb l'escassa densitat de la pinya dels lectors. Prou que ho sabem: pocs lectors aplicats en proporció del que s'edita. La imatge, quieta o en moviment, sufoca, en diferents graus, l'art escrit perquè majoritàriament el lector no li troba l'espurna que avui es demana. Sempre serà així? No ho sabem pas. Però jo sóc dels que no creuen en el triomf definitiu de la màgia de la imatge. Per aprofitar plenament la lectura dels autors genials, es necessita una bona dosi d'imaginació, i per aprofitar el bo que hi ha en tantíssims llibres menys enlairats encara se'n necessita més, d'intensitat imaginativa. A tots els llegidors ens convé tenir la capacitat suficient per captar de ple el que el geni et diu o et suggereix o les coses genials que la persona humana i pensant també és capaç de desgranar sense ser docta. Quan la persona arribi a tenir el poder imaginatiu capaç d'extreure tot el riquíssim forniment que pot aconduir la paraula oral o escrita, els lectors es multiplicaran enormement per molta imatge (excelsa imatge) que se'ns exhibeixi.

Però tornem als nostres llibres de Sant Jordi. Ja hem dit que la collita fou excel·lent, començant per la novel·la Assassinat sobre quatre rodes, un relat fresc, àgil i ben descrit del qual és l'autora Mireia Rom, una noia de quinze anys! Quan pugui fer la segona i pausada llegida tinc moltes ganes de poder parlar amb la propulsora d'aquest brot tan tendre del nostre Sant Jordi, primaveral per tots cantons, i felicitar-la personalment.

Més enllà d'èxits i encerts, d'investigacions i d'una afortunada comunicació, ha aparegut una obra que té una altura inusitada, i que és per als reusencs i per a tots els catalans, superant èpoques, molt més que un volum d'història. És el llibre titulat Viure sota les bombes. Els bombardeigs de Reus 1937-1939. En són autors els escriptors reusencs Ezequiel Gort, doctor en història, i Salvador Palomar, destacat especialista en cultura popular. Aquest llibre és una peça ben estructurada, excel·lentment informada, que es desgrana amb una serenor extrema mentre explica l'horrorós descabdellament que van tenir els dies i les hores reusenques des de finals d'estiu del 1937 fins a la meitat de gener del 1939. Els autors, sense perdre mai el rigor científic al que es deuen, ens expliquen com van ser de terrorífics per a la ciutat pràcticament indefensa els continuats i més que cruels bombardeigs, i ens ofereixen amb el llibre, a més d'una informació rica i impecable, un autèntic i devot homenatge, tot descrivint-lo, a aquell Reus en aquells negríssims mesos, a aquella gent que hi van morir i als que van sobreviure i el van seguir respirant amb horror veient l'amenaça constant. Si ens trobéssim en una qüestió d'imaginació i desinformació podríem pensar que aquells bombardeigs, aquelles monumentals sagnants agressions, venien d'algun planeta d'extraterrestres folls. Doncs, no. Aquells bombarders assassins, majorment trimotors Savoia de l'exèrcit feixista italià, amb bombes que en algun cas arribaren als 500 kg de pes, venien de l'illa de Mallorca, enviats pels nacionalistes espanyols que ens volien alliberar esclafant-nos. Eren «los nacionales», beneïts per la Conferència Episcopal de l'Església catòlica, que s'havien rebel·lat contra la república legal espanyola, tema massa oblidat gràcies a la clemència amb què es realitzà l'anomenada transició. Reus patí la mort de moltes persones (quasi 200), però no sóc jo qui ha d'entrar en detalls. Cal llegir i, si pot ser, mantenir a mà, aquest llibre, Viure sota les bombes. Els bombardeigs a Reus 1937-1939, perquè és un llibre intens, significatiu, profundament reusenc i pels reusencs. I cal també agrair-lo efusivament a Ezequiel Gort i a Salvador Palomar.