Un llibre explícit, dramàtic i viu

El pas­sat Sant Jordi, cap d'anu­a­li­tat literària, ens ha pro­por­ci­o­nat un goig ben ampli perquè ha resul­tat fructífer i subs­tanciós. A les nos­tres comar­ques hi ha mol­tes per­so­nes que pro­du­ei­xen una lite­ra­tura digna. Del bé de Déu de lli­bres que han apa­re­gut, se'n podria des­ta­car una bona colla, però no hi ha cap neces­si­tat de fer-ho perquè tots són esti­ma­bles. L'únic que et dol és que, almenys al país nos­tre (només?), la pila de gent que s'enfila escri­vint, en pro­porció, és molt nom­brosa com­pa­rada amb l'escassa den­si­tat de la pinya dels lec­tors. Prou que ho sabem: pocs lec­tors apli­cats en pro­porció del que s'edita. La imatge, qui­eta o en movi­ment, sufoca, en dife­rents graus, l'art escrit perquè majo­ritària­ment el lec­tor no li troba l'espurna que avui es demana. Sem­pre serà així? No ho sabem pas. Però jo sóc dels que no cre­uen en el tri­omf defi­ni­tiu de la màgia de la imatge. Per apro­fi­tar ple­na­ment la lec­tura dels autors geni­als, es neces­sita una bona dosi d'ima­gi­nació, i per apro­fi­tar el bo que hi ha en tantíssims lli­bres menys enlai­rats encara se'n neces­sita més, d'inten­si­tat ima­gi­na­tiva. A tots els lle­gi­dors ens convé tenir la capa­ci­tat sufi­ci­ent per cap­tar de ple el que el geni et diu o et sug­ge­reix o les coses geni­als que la per­sona humana i pen­sant també és capaç de des­gra­nar sense ser docta. Quan la per­sona arribi a tenir el poder ima­gi­na­tiu capaç d'extreure tot el riquíssim for­ni­ment que pot acon­duir la paraula oral o escrita, els lec­tors es mul­ti­pli­ca­ran enor­me­ment per molta imatge (excelsa imatge) que se'ns exhi­beixi.

Però tor­nem als nos­tres lli­bres de Sant Jordi. Ja hem dit que la collita fou excel·lent, començant per la novel·la Assas­si­nat sobre qua­tre rodes, un relat fresc, àgil i ben des­crit del qual és l'autora Mireia Rom, una noia de quinze anys! Quan pugui fer la segona i pau­sada lle­gida tinc mol­tes ganes de poder par­lar amb la pro­pul­sora d'aquest brot tan ten­dre del nos­tre Sant Jordi, pri­ma­ve­ral per tots can­tons, i feli­ci­tar-la per­so­nal­ment.

Més enllà d'èxits i encerts, d'inves­ti­ga­ci­ons i d'una afor­tu­nada comu­ni­cació, ha apa­re­gut una obra que té una altura inu­si­tada, i que és per als reu­sencs i per a tots els cata­lans, superant èpoques, molt més que un volum d'història. És el lli­bre titu­lat Viure sota les bom­bes. Els bom­bar­deigs de Reus 1937-1939. En són autors els escrip­tors reu­sencs Eze­quiel Gort, doc­tor en història, i Sal­va­dor Palo­mar, des­ta­cat espe­ci­a­lista en cul­tura popu­lar. Aquest lli­bre és una peça ben estruc­tu­rada, excel·lent­ment infor­mada, que es des­grana amb una sere­nor extrema men­tre explica l'hor­rorós des­cab­de­lla­ment que van tenir els dies i les hores reu­sen­ques des de finals d'estiu del 1937 fins a la mei­tat de gener del 1939. Els autors, sense per­dre mai el rigor científic al que es deuen, ens expli­quen com van ser de ter­rorífics per a la ciu­tat pràcti­ca­ment inde­fensa els con­ti­nu­ats i més que cru­els bom­bar­deigs, i ens ofe­rei­xen amb el lli­bre, a més d'una infor­mació rica i impe­ca­ble, un autèntic i devot home­natge, tot des­cri­vint-lo, a aquell Reus en aquells negríssims mesos, a aque­lla gent que hi van morir i als que van sobre­viure i el van seguir res­pi­rant amb hor­ror veient l'amenaça cons­tant. Si ens trobéssim en una qüestió d'ima­gi­nació i desin­for­mació podríem pen­sar que aquells bom­bar­deigs, aque­lles monu­men­tals sag­nants agres­si­ons, venien d'algun pla­neta d'extra­ter­res­tres folls. Doncs, no. Aquells bom­bar­ders assas­sins, major­ment tri­mo­tors Savoia de l'exèrcit fei­xista italià, amb bom­bes que en algun cas arri­ba­ren als 500 kg de pes, venien de l'illa de Mallorca, envi­ats pels naci­o­na­lis­tes espa­nyols que ens volien alli­be­rar escla­fant-nos. Eren «los naci­o­na­les», beneïts per la Con­ferència Epis­co­pal de l'Església catòlica, que s'havien rebel·lat con­tra la república legal espa­nyola, tema massa obli­dat gràcies a la clemència amb què es rea­litzà l'ano­me­nada tran­sició. Reus patí la mort de mol­tes per­so­nes (quasi 200), però no sóc jo qui ha d'entrar en detalls. Cal lle­gir i, si pot ser, man­te­nir a mà, aquest lli­bre, Viure sota les bom­bes. Els bom­bar­deigs a Reus 1937-1939, perquè és un lli­bre intens, sig­ni­fi­ca­tiu, pro­fun­da­ment reu­senc i pels reu­sencs. I cal també agrair-lo efu­si­va­ment a Eze­quiel Gort i a Sal­va­dor Palo­mar.