Llevataps

Aixecar la manta. I reconèixer-se les misèries com a societat. Aquest sembla l’objectiu de la darrera producció de teatre verbatim de La Planeta que, ara, fa estada a Barcelona. Si en anteriors treballs de teatre documental que es construeix a partir d’entrevistes amb especialistes i testimonis d’un tabú social es va parlar dels fotògraf de guerra (El color de la llum), el suïcidi juvenil (No m’oblideu mai), el servei militar (Mili KK) i la subrogació maternal (Els diners, el desig, els drets), ara ataquen l’abús infantil. Ho fan alternant veus de psicòlegs i víctimes. I, tancant cada sessió, amb una postfunció que contrasta cada citació de la peça. És un treball generós, delicat, que reprodueixen les entrevistes, però en què s’evita escenificar cap violació (com sí que feia, per exemple, L’agressor, 2006, o el terrible Purgatorio de Castellucci) perquè es fuig de l’efectisme dramàtic.

Daniel Feixas ha fet la dramatúrgia amb l’equip de Mitshima Produccions. Es barregen amb eficàcia els records dels testimonis amb una interpretació musical (sempre amatent i sensible, Gregori Ferrer) que dona aire amb un parèntesi a la intensitat de la peça. Marta Montiel i Elies Barberà assumeixen una interpretació senzilla, amb una caracterització lleu dels personatges amb què s’intueix la inseguretat patida durant anys per un fet que ells no sabien verbalitzar ni de què entenien la toxicitat. Tampoc la societat. Només cal recordar com tothom reia les gràcies d’Infantillatges i ara, ho percebem com un abús indecent. Feixas reincideix en aquest espai de vulnerabilitats que ja va imprimir abans a La dolça Sally i El bosc, per exemple.

Un de cada cinc persones ha patit abusos. Cal entendre que la proporció d’agressors deu ser similar. Més que estigmatitzar, Serà el nostre secret pretén assumir-ho i impulsar les entitats que miren de posar-hi remei.