Desenterrar la humanitat dels ‘herois’ de premsa

Hi ha una èpica dels corresponsals de guerra que els converteix en herois. Perquè obliguen a reaccionar les societats aparentment democràtiques davant d’una crisi humanitària. Alguns cops, les fotos i els articles publicats han permès frenar una injustícia sagnant. Pau Carrió descobreix en Kevin Carter i Marie Colvin dos exemples carismàtics.

La bona intenció d’aquesta producció premiada amb el (Quim Masó 2019) era formular preguntes obertes als espectadors. Però la dramatúrgia, potser involuntàriament, respon. I es decanta per l’actitud activista i abandona l’altre protagonista a la seva sort. Partir de dos personatges, que en cap moment es troben, implica comparar-los. No caldria si s’hagués triat només un cas com a exemple, o si s’hagués fet un mostrari (El color de la llum) ja s’hauria entès que aquella era una tria variada i que no es pretenia contemplar tot l’arc de caràcters possibles. El treball és honest i indaga en dos casos que es complementen però que inevitablement es comparen i Testimoni de guerra pren partit.

La posada en escena crua, despullada, amb tres focus i un escenari amb dues franges blanques minimalistes (que ajuden a canviar espais i emocions) reposa en el pes dels actors. I, explicar-se en primera persona i, puntualment amb la ironia de caricaturitzar-se en algunes situacions paradoxals, l’aparta intel·ligentment de l’espectacularització èpica.

Pol López és Kevin Carter, que fuig del privilegi en la Sud-àfrica de l’apartheid a través de la feina de fotògraf. La seva vida, però, segueix sent desordenada; ell vol ser útil i carrega a les espatlles la consciència de no haver ajudat la nena que va retratar amb un voltor al darrere. Aquella imatge va ser un reclam perquè molts ciutadans portessin diners a ONG’s que miraven d’evitar la desnutrició del Sudan, que ell va retratar. Però això no treu que tothom el recriminés per disparar la càmera i, sobretot que, tot seguit, no s’oferís a apropar la nena al centre de recuperació que tenia a tocar. El paper de les ONG’s en zones de conflicte també ha donat per quadres ben pessimistes (Peggy Pickit veu la cara de Déu).

Laura Aubert es treu l’espina dels personatges dramàtics. Convenç i atrapa amb aquesta Marie Colvin. Té una fortalesa d’esperit que vincla les debilitats de Carter. Ella és una periodista que s’ha anat obrint camí intuïtivament. I que, al final, es reconeix com a activista per denunciar situacions injustes més que com a professional del contrast d’informació. El seu repte ha estat sempre donar veu a les persones que el poder amaga. Això implica riscos enormes però reforça la seva consciència. Entén que hi han de ser, que marxar (com el cronista de l’Avui, Eric Hauck a la Sarajevo assetjada que es recorda a Encara hi ha algú al bosc) vol dir abandonar els ciutadans a mercè de les bombes i del silenci de les televisions.. Carter i Colvin prenen camins oposats, quan tots dos volien ser útils portant el dolor als menjadors de les cases acomodades.