Crítica
cinema
Una representació ètica?
A punt de ser executat en un bosc, després de sobreviure a un afusellament massiu, un jove crida: “No soc jueu. Soc persa!” Abans, al camió que transporta els presoners abans de ser assassinats, un home li dona un llibre escrit en farsi a canvi d’un entrepà: la cultura com a salconduit per sobreviure a la barbàrie. Això perquè el jueu Gilles es convertirà en Reza (fill de pare persa i mare belga) avalat per aquest llibre que no entén. Hi ajuda que un oficial del camp de concentració vol aprendre farsi (per marxar a Teheran un cop acabi la guerra) i que s’empassa una llengua que Gilles inventa paraula a paraula amb un enginy esmolat per instint de supervivència.
El profesor de persa , dirigida per Vladimir Perelman, es presenta com una pel·lícula inspirada en fets reals, però es desenvolupa amb força inversemblança narrativa. Gilles/Reza (interpretat per l’afrancesat actor argentí Nahuel Pérez Biscayart) haurà de superar una sèrie d’entrebancs (la dificultat mateixa d’inventar una llengua, les sospites del seu “alumne”, la perfídia d’uns guardes obsessionats a eliminar-lo) d’acord amb un guió construït d’una manera tan òbvia com forçada amb mala traça. El film renova una discussió interminable: és ètic que la representació de l’horror dels camps nazis es faci a través de les estratagemes vulgars d’una dramatització? No precisament a la manera d’El profesor de persa, que, a més, usa un to de vodevil en relació amb els embolics sexuals dels malvats guardes, mentre que, concentrant-se en una supervivència individual, mostra els presoners com una massa tot i procurar avalar-se com un film que vol restituir la memòria dels morts anònims que el nazisme va intentar esborrar.