Música

MARIA ARNAL

CANTANT

“La monarquia és l’últim dinosaure que falta per extingir”

Em semblava important, en moments de foscor, inventar històries que no ens dirigissin cap al mateix desastre
Ser públic, avui dia, és molt difícil. Els concerts són ara un laboratori on poder experimentar altres maneres d’estar junts

La irrupció, pri­mer amb Ver­bena (2016) i, després, amb 45 cere­bros y 1 corazón (2017), de Maria Arnal i Mar­cel Bagés serà recor­dada, molt pro­ba­ble­ment, com un dels fets musi­cals més des­ta­cats de la dècada pas­sada a Cata­lu­nya. La seva apro­xi­mació tant a la memòria històrica com a la música d’arrel és, ja, un refe­rent reco­ne­gut per molts altres artis­tes (des de la mana­co­rina Joana Gomila fins a la can­ta­ora cor­do­vesa María José Llergo), i els seus direc­tes, com alguns han pogut com­pro­var dar­re­ra­ment amb els con­certs que la can­tant bada­lo­nina i el gui­tar­rista fli­xanco han fet acom­pa­nyats pel duo vocal Tarta Relena, es carac­te­rit­zen des del pri­mer dia –quan, abans d’omplir Palaus, actu­a­ven en espais com el car­rer Pes­ca­dors durant les fes­tes de la Bar­ce­lo­neta– per uns nivells ele­vats de con­nexió amb l’audiència. Arnal i Bagés, amb el pro­duc­tor David Soler com a ter­cer mem­bre de facto del pro­jecte, publi­quen avui el que, per a molts, és el disc més espe­rat de la tem­po­rada: Cla­mor (Fina Estampa), un cant a l’empa­tia i la neces­si­tat d’ima­gi­nar altres futurs, amb col·labo­ra­ci­ons del dis­tin­git Kro­nos Quar­tet i la nord-ame­ri­cana Holly Hern­don, tot un refe­rent en el desen­vo­lu­pa­ment de pro­ces­sos d’intel·ligència arti­fi­cial per a la cre­ació sonora. Ens en parla Arnal.

Fa més d’un any que se’n parla, d’aquest disc. Ha estat un via­cru­cis, arri­bar fins aquí?
No sé si la metàfora seria la d’un via­cru­cis, però sí la d’un camí des­di­bui­xat ple d’aven­tu­res. Algu­nes, de des­as­tro­ses, com la pandèmia, però altres total­ment ines­pe­ra­des, com la col·labo­ració amb el Kro­nos Quar­tet o Holly Hern­don.
Fins a quin punt la pandèmia ha deter­mi­nat el con­tin­gut del disc?
Bé, el con­cepte el teníem clar des de finals del 2017. Qui pensa les històries i escriu les lle­tres soc jo i, encara que en vaig escriure algu­nes, fins que no vam haver aca­bat l’ante­rior gira i no vaig haver fet un bon des­cans, vaig ser incapaç de retro­bar-me amb la meva part més cre­a­tiva. El 2017, tot i que el disc i la gira esta­ven fun­ci­o­nant molt bé, a mi, per dins, la vida m’estava can­vi­ant molt. Em vaig ado­nar que, a vega­des, en una mateixa vida, tor­nes a començar uns quants cops, sovint de zero. I durant aquests moments són molt impor­tants les històries que t’expli­ques sobre tu mateix i sobre les per­so­nes que esti­mes.
A quina mena d’històries es refe­reix?
Vaig començar a refle­xi­o­nar en les històries que solen expli­car-nos quan pen­sem en el futur. Solen ser històries des­es­pe­rançado­res que, en el pre­sent, no ens aju­den gaire a ima­gi­nar històries millors, ja que, al cap­da­vall, si pen­ses tota l’estona en des­as­tres, al final aca­baràs plan­xat. Vaig posar-me a tre­ba­llar, doncs, amb la volun­tat d’expli­car històries des de la potència de la ima­gi­nació, amb una sen­sació, a la vegada, que ens cal un renai­xe­ment i, també, trans­for­mar-nos pro­fun­da­ment.
Són moments que dema­nen trans­for­ma­ci­ons pro­fun­des, cer­ta­ment.
Sí, ales­ho­res encara no hi havia la pandèmia, però a escala glo­bal estem en un moment molt pro­fund de trans­for­mació en què hauríem de començar a qüesti­o­nar coses que encara no hem assu­mit però que, en canvi, les tin­drem aquí durant molt temps, ja que, en molts aspec­tes, la pandèmia sem­bla tot just el pri­mer capítol. Podem, però, depri­mir-nos i llançar-nos tots des del balcó, o començar a fer ser­vir la ima­gi­nació i inven­tar-nos noves històries que ens donin espe­rança per tal de poder cons­truir altres futurs.
S’imposa ser opti­mista?
Crear amb por i tris­tesa és una cosa que, jo, almenys, no sé fer. I ser opti­mista, de fet, crec que és un bon ser­vei que fas al món. Òbvi­a­ment sense dei­xar de ser crític, però és una opció de vida.
Tan atents com estan a la idea de “comu­ni­tat”, quins pen­sa­ments han tin­gut en temps de pandèmia, en què fer comu­ni­tat ha estat com­pli­cat o, direc­ta­ment, pro­hi­bit?
Et puc par­lar dels con­certs, per exem­ple, que són molt dife­rents a com solien ser. Si penso com eren abans sento tris­tesa i frus­tració. Però t’ado­nes també que, ara, mal­grat que al públic només li veus un terç de la cara, o mal­grat la cri­mi­na­lit­zació i des­pro­tecció ins­ti­tu­ci­o­nal que han patit els tea­tres, la gent et ve a veure en un con­text molt hos­til. Ser públic, avui dia, és molt difícil. I, en canvi, tu estàs allà a l’esce­nari gai­rebé en una altra dimensió, podent-te moure per on vul­guis i sense mas­ca­reta. Els con­certs són ara un lloc de retro­ba­ment i un labo­ra­tori on poder expe­ri­men­tar altres mane­res d’estar junts.
Parli’m del ‘cla­mor’ que dona nom al disc. Com i quan el va per­ce­bre?
Podríem dir que el cla­mor és aquest con­junt de veus que encara no hem après a escol­tar. Tenim, crec, la neces­si­tat d’escol­tar d’una manera dife­rent a com ho havíem fet fins ara. I una manera de veure com està can­vi­ant el món, de com, per exem­ple, estan can­vi­ant els bos­cos o els oce­ans, seria fer-ho mit­jançant aquest silenci pro­gres­siu caga vegada més gene­ra­lit­zat. El silenci d’una mort que encara no som capaços d’enten­dre. La idea era par­lar en el disc d’aques­tes trans­for­ma­ci­ons que com­por­ten pèrdues però, a la vegada, opor­tu­ni­tats d’expres­sar noves potències. Si, en l’ante­rior disc, es trac­tava de treure terra i embru­tar-se amb el fang, la idea del joc, aquesta vegada, era entrar en un cos que no és el teu, que no té mans, que pot­ser no té ulls ni hi veu, i obser­var el món des d’aquest lloc. Gràcies a la ima­gi­nació em poso en la pell d’un mete­o­rit, un riu o en el d’una sibil·la mil·lenària. Hem jugat a posar-nos en la pell de veus que fins ara ni enteníem que fos­sin veus. Al cap­da­vall, l’empa­tia és una qüestió d’ima­gi­nació, i em sem­blava impor­tant, en moments de fos­cor, inven­tar històries que no ens diri­gis­sin cap al mateix des­as­tre.
S’atre­veix amb tot un ‘Cant de la Sibil·la’.
Em fas­cina la història, trobo que el per­so­natge de la Sibil·la és super­po­derós. En el cris­ti­a­nisme, que una dona tin­gui tant poder i no sigui dolenta, o que no esti­gui a l’ombra de cap home o heroi, és força ori­gi­nal. Pen­sava molt en la idea que, així com en la vida saps que mol­tes vega­des hauràs de tor­nar a començar, cada civi­lit­zació ha ima­gi­nat també la seva fi. I, al final, aquesta fan­ta­sia sobre l’apo­ca­lipsi explica molt bé la manera que té una civi­lit­zació d’ima­gi­nar. La idea d’aquest Cant de la Sibil·la, que va venir de la Holly [Hern­don], era treure’l de l’església i por­tar-lo enmig d’un lloc que ens semblés el d’un món fan­tasiós. Vam anar a can­tar-lo a Ripoll, que és on es van tro­bar alguns dels pri­mers manus­crits, també enmig d’un bosc, un riu... o entre un ramat de cabres a Bada­lona, del pro­jecte Bada­ca­bres, en un camp de fonoll que hi ha dar­rere del tana­tori. Després, amb la Holly hi vam posar veus arti­fi­ci­als fins a tenir un cor estranyíssim. És curiós, perquè estu­di­ant el mite de la Sibil·la, i volent repa­ga­nit­zar-lo, pen­sava en aquesta idea que, en grec, apo­ca­lipsi sig­ni­fica reve­lació, no pas la fi del món.
Què li interes­sava, de Holly Hern­don?
Mol­tes coses. D’una banda el seu bagatge musi­cal, molt cen­trat en el cant gre­gorià i la música medi­e­val, sobre­tot en els arran­ja­ments de veu. I després, és clar, tot el que ha desen­vo­lu­pat amb una intel·ligència arti­fi­cial pro­ces­sa­dora de veus, i que uti­litza com una eina més com a pro­duc­tora. I no m’agra­dava tam­poc ser l’única dona en aquest disc! Ella té un dis­curs molt avançat en molts aspec­tes musi­cals i també femi­nis­tes, de manera que la idea de fer amb ella la Sibil·la era molt pode­rosa. L’arran­ja­ment està fet a par­tir del que can­tava la Maria del Mar Bonet, tot aga­fant uns cors de la de Mont­ser­rat Figue­ras i Jordi Savall. I l’adap­tació de la lle­tra vaig fer-la con­jun­ta­ment amb Edu­ard Escof­fet.
David Soler, el pro­duc­tor, amb qui fa temps que col·labo­ren, fa la impressió que, en el disc, hi juga un paper tan deter­mi­nant com el vos­tre. És així?
Total­ment. Som més un trio que un duo, actu­al­ment. O, en tot cas, no hi hau­ria duo sense trio. La feina de pro­ducció que ha fet no té res a veure amb la que va fer en el pri­mer disc. S’ha fet a sis mans, Cla­mor. Ha estat un plaer poder-lo conèixer amb més pro­fun­di­tat i poder-hi tre­ba­llar molt més, amb en David. Teníem molt clar, des del començament, que volíem can­viar la nos­tra sono­ri­tat, expe­ri­men­tar amb altres ins­tru­ments.
Fa uns mesos apa­rei­xia de con­vi­dada en un disc del Kro­nos Quar­tet, amb qui va col·labo­rar l’estiu pas­sat al Grec can­tant cançons de Pete See­ger. Ara és vostè qui els té de con­vi­dats en el seu disc.
Sí, tot això va néixer al Grec. Després de la pri­mera prova de so, David Har­ring­ton [vio­li­nista] em va dir que li encan­tava allò que feia i va pro­po­sar gra­var-me per tal d’estar en el disc que pre­pa­ra­ven. Li vaig dir que sí, és clar, però jo, que en això no tinc manies, i sabent que el no ja el teníem, li vaig dema­nar, després de par­lar-ho amb en Gerardo [Sanz], el nos­tre mànager, si ells vol­drien també col·labo­rar amb el nos­tre. Ens van dir que ho farien encan­tats. No cal dir que m’encan­ta­ria fer més coses amb ells.
A la cançó en què par­ti­cipa el Kro­nos Quar­tet, ‘Jaque’, apel·la insis­tent­ment a “alçar la veu”.
Tot allò que no té veu ten­dim a pen­sar que no té agència, i el cla­mor del que par­lem són també veus que s’alcen i que hem d’apren­dre a escol­tar. No saps des de quin punt de vista s’explica, la cançó, però sí que et demana que alcis la veu i expli­quis la teva pròpia història.
De ‘cla­mor’ n’hi ha hagut força, aques­tes set­ma­nes, als car­rers. Què en pensa?
Mol­tes coses. Per una banda em sem­bla molt bé que hi hagi una res­posta tan fron­tal a una decisió [l’empre­so­na­ment del rap­per Pablo Hasél] que no és només abso­lu­ta­ment injusta sinó que explica molt bé una impu­ni­tat, que és la de la monar­quia. Vivim en un món en què la monar­quia és l’últim dino­saure que falta per extin­gir. Soc, com deia, opti­mista, i penso que això tant de bo siguin els últims cops de cua d’un món que no li queda gaire per extin­gir-se. Mos­trar el rebuig cap a això, doncs, és neces­sari, però al mateix temps és difícil no sen­tir ràbia i frus­tració.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia