Atenció, riure contamina!

La Calòrica s’ha convertit en referent. Ara presenta una peça que, sense perdre el seu sarcasme, aborda un nou tema polític: el canvi climàtic. Ho fa, és cert, amb una mirada polièdrica, paradoxal, que aporta arguments d’un sensacional surrealisme. El públic assisteix atònit a un congrés de freaks (i no tant) negacionistes i a una assemblea de veïns incendiària (Joan Yago demostra que era encertada la prèdica del director de la Beckett, Toni Casares, que caldria un dramaturg en cada reunió d’escala!). Si la parella de joves de l’àtic es pregunta el cost mediambiental de tenir un fill (similar a la comèdia Pulmons, dels de Sixto Paz) caldria advertir el públic que riure sorollosament crema més oxigen del normal i que, per tant, és contaminant. Afortunadament, l’obra té també una gira per 13 municipis.

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda manté el difícil equilibri de fer caricatura d’uns personatges que dominen en les càtedres del pensament i en el poder més rònec i alhora legitimar part del seu pensament perquè actors i espectadors no són tan revolucionaris com canten les consignes a les quals la societat s’adhereix militantment, cegament.

De què parlem… respon la fórmula de l’acudit escenificat. Té de divertit l’estirabot final de cada gag, però la saviesa popular, del pensament obrer i experimental de mirar-se la vida, mentre pasturen les ovelles. O mentre va cargolant rosques a una cadena de muntatge d’un vehicle de combustió fòssil. Les contradiccions són constants i la gràcia és servir l’acció perquè l’esclat sigui una picada d’ullet lúcida. L’habilitat de Joan Yago és retratar un personatge que tothom veu ridícul però aquest n’està orgullós (com aquell bavós Berlusconi d’Editto búlgaro).

La companyia ara té la visita estel·lar de Mònica López, que reacciona com el seu personatge en un congrés negacionista. Ella reivindica intel·lectualment la seva llibertat de beure’s un suc amb canya de plàstic. Relativitza el mal humà en l’evolució natural d’un planeta que envelleix sol. Però s’adona que la comitiva que el segueix mitifica, pondera amb grans gesticulacions i somriu com un bisbe de dents ben blanques que proclama que el canvi climàtic és una reacció a l’enveja del veí que té un cotxe més atractiu que el propi.

Aquesta mirada sòrdida de la veritat des d’un humor desbarrat remet a una tradició teatral. És un teatre d’esperit popular però d’ànima política amb exemples com ara Serafí Pitarra (Liceístas y cruzados), la mala llet de Santiago Rusiñol (L’hèroe o Els Jocs Florals de Canprosa), però també per les ganes de provocació d’Els Joglars (Ubú president, com a emblema), o, en l’última dècada, Jordi Oriol amb Indigest (Europa Bull) i la desapareguda companyia Egos Teatre (La casa sota la sorra) hi han insistit amb nota i rellevància.Que s’atreveix a fer que els animals cantin, que la trama depassi del vàter (Prometeu no res, Temporada Alta,2009).I el canvi climàtic, continua latent, invariablement. Per ara. La Calòrica qüestiona el comportament individual, el ridiculitza. Perquè comprova que l’actitud macronegacionista ja n’es perdedora. Fins i tot una multinacional pot finançar la trobada del clima a Madrid perquè ha entès que ara els diners es faran vestint-ho tot d’eslògans ecològics. Però el que compta és que el compte bancari no s’aprimi.