“El circ mediàtic a l’Institut del Teatre ha estat un reabús”

Les mateixes que en tots els sectors. Se’t veu com una visió parcel·lada del món: no representes la universalitat, ni l’ésser humà: representes un gènere. Quan vam fer Aüc, se’ns deia que només parlàvem de dones, com si estiguéssim obviant el món. Mirant l’anunci de Mediterràniament, es veu que si un món està ocupat només per homes no passa res; quan és al revés sembla estrany. Hem de justificar sempre la nostra presència i no tenim capacitat d’accedir a llocs de rellevància (ja no parlo de poder). Algun cop em pregunto on estaria a hores d’ara un paio amb la meva carrera (segurament cobraria més). Això fa que costi molt més guanyar-se la vida, deixar de ser precària. Per això la precarietat té nom de dona.

Fa gràcia que es pregunti ara.D’abusos, n’han existit des de sempre. Però ara hi ha molta curiositat i es volen detalls de carn i fetge (“i què et va passar?”, “què et va dir?”...). Moltes vegades ho afrontem des de la morbositat i no des del punt de vista que això és una maquinària constant. N’he viscut jo i tothom, d’abusos. Vivim en un món que premia la capacitat de sacrifici, d’aguantar el dolor per triomfar. Ara penso en el tuit del noi de Glovo estudiant. No, el sacrifici no hi té res a veure. En un pitching per presentar Aüc, em van preguntar si seria dogmàtica perquè havia dit la paraula feminista. En un altre món, en què no es discriminés per les idees, mai ningú m’ho hauria preguntat. Això em sembla un tipus de discriminació. Allò em va semblar rellevant només a mi. Fins i tot les companyes que anaven amb mi no hi donaven importància. Discriminacions, abusos i assetjaments de tot tipus, en conec moltíssims de propers, perquè sempre se n’han pogut fer. Les persones que no siguin blancs heterosexuals, cis... Ha estat quasi un esport nacional. Sobre l’Institut del Teatre, es parlava més de Magda, dimissió. Però no parlem dels que han pillat ni dels abusadors; el circ mediàtic ha reabusat d’aquestes alumnes. Però no parlem mai del sistema que permet tot això.

Entenent la presumpció d’innocència, passa que hi ha molt pocs casos falsos d’abusos. El 99,99% són reals. Aquesta presumpció, doncs, protegeix massa els abusadors. El primer que s’hauria de fer és apartar la persona. Joan Ollé fa 30 anys que treballa al teatre abusant. Quan se li hauria d’acabar la presumpció d’innocència i se l’hauria d’apartar de la docència? Ara que es fa públic. Són 30 anys de patiments de persones. Se l’hauria d’haver apartat de manera preventiva des del primer assenyalament, abans de completar un estudi. Que s’ha fet ara? Sí, van 30 anys tard. Ho centrem en l’Institut del Teatre, però es podria dir a tot arreu. Si tens un protocol contra les violències, el primer dia que tens classe a l’escola l’hauries d’explicar. És importantíssim. Evidentment, que s’ha d’educar amb la cultura de la igualtat, batallar contra la cultura de l’abús, que és extensíssima. Woody Allen amb una xicota adolescent a Manhattan és cultura de la violació. S’ha de combatre. Si s’han de cancel·lar obres, llavors no? De cultura, n’hi ha molta; si volem explicar-la des d’un violador fastigós es pot fer, però és que hi ha milions d’obres d’art al món que són molt més interessants que la merda que ens hem anat empassant, durant anys. Per tant, cancel·lar? Sí. I no només educar en això, sinó que també hem de donar eines per salvar-nos d’aquests depredadors, que exerceixen violència perquè poden. Com confrontem un món on encara queden molts Joan Ollés per destapar? Prioritzem aquests mecanismes i dotem-nos perquè ara l’Institut del Teatre té un protocol contra les violències. No surt mai enlloc la paraula professors. Es dona entre persones. L’abús de poder és, sobretot, entre el professorat i l’alumnat. I hem de generar cercles on es pugui parlar d’aquests temes. Perquè ara surt gent que no ho havia explicat, fins ara, per vergonya.

En el món de la cultura hi ha de tot: des d’ultramega fatxa fins a ultramega esquerranosa, i alguns que van d’aquest pal però són molt conservadors. Hi ha de tot. Ho veiem en les obres però també en les pràctiques laborals que són feixistes, i d’altres que promouen la igualtat. Vaig tenir una crítica de l’espectacle del Teatre Lliure (Posaré el meu cor en una safata) que deia que no tenia dret a l’error. Atorgar drets em sembla una practica feixista, per tant hi ha gent de tot que es dedica a la cultura. Estem al món. I si pensem per què la cultura és progressista també ens podem preguntar si vivim en una societat progressista. La realitat indica que hi ha Vox al Parlament. Per tant, tenim una societat que ho promou. I també hi pot haver gent que no ha votat Vox però que té les mateixes pràctiques. Vivim en un món molt conservador amb molt poques ganes de transformar. Tenim una ministra que ha decidit frenar la llei trans que facilitaria la vida de moltes persones. I no ho fa perquè no vol. I l’Ajuntament de Barcelona, que és progressista i d’esquerres, ha decidit personar-se com a acusació contra una xavalada que l’altre dia va atacar una furgoneta. M’agradaria saber com parlen homes que han exercit el poder en els teatres durant uns anys. Santi Vila va ser conseller de Cultura. En absolut és progressista, la cultura. Hi ha de tot, és una representació del món. Si el poder l’exerceixen els més rancis, aquí també.