Tres ‘sororitats’

L’estranya relació entre un director i una actriu en un càsting, en un magatzem inhòspit d’un teatre. Ell és un dramaturg que no li ha convençut ningú per posar en relleu el seu text ni, ara, cap actriu que el pugui defensar. Ella arriba en plena tempesta, com vinguda d’un altre temps. La Venus de les pells indaga en el món de les perversions amagades del director i ella accepta el perillós joc. La Venus de les pells s’estrena demà al Teatre Akadèmia i és el darrer muntatge que aquests dies s’ha presentat a Barcelona amb la presència d’uns personatges femenins que exposen una veu femenina que s’empodera, que proclama una solidaritat entre les dones, la sororitat. És el cas de l’adaptació Una habitación propia de Virginia Woolf i també de Solitud a Stromboli (amb Fina Rius a l’Atrium).

L’actor Rubén de Eguia assumeix el paper del director obsessionat en trobar un perfil d’actriu molt peculiar a l’Akadèmia (en cartell fins a l’11 d’abril). La producció de la sala, dirigida per Guido Torlonia és la primera que signen després d’anar repescant produccions que es van quedar empantanegades arran dels tancaments dels teatres, ara fa un any. L’obra, que arrenca amb un to de comèdia de situació va agafant un to més fosc, estrany, que va multiplicant el sentit dels personatges. Raquel Ferri és Wanda, aquesta actriu que, d’entrada necessita aquest paper tot i que ni té cap noció teatral ni respon al prototip que buscava el director. Com comenta l’actriu, la Venus del mirall (que insinuen amb la imatge que il·lustra l’article) no se sap si ella és el rostre reflectit o el que dona d’esquenes. En aquest sentit, el personatge femení tant pot ser la noia necessitada de feina com una obsessió del director que imagina com trencar la seva obsessió. Hi ha un rerefons pervers, de dominació, que tant ell com ella acceptaran deixar-se persuadir mútuament.

Una complicitat feminista molt més evident és la conferència escenificada que Clara Sanchis (filla del fundador de la Sala Beckett a Barcelona, José Sanchis Sinisterra) fa del llibre de capçalera del feminisme Una habitació pròpia. Aquest muntatge, que ja porta 4 anys anant saltant, de sala en sala, arriba a Barcelona en la seva versió original en castellà. Evidentment, la peça parteix d’una adaptació que ha hagut de centrar-se en alguns capítols. Per a l’actriu, un dels mèrits de l’obra és que la dramatúrgia i direcció de María Ruiz ha respectat “la raresa literària” alhora que la contundència de les idees, escrites fa quasi un segle, continua sent “necessària” avui. L’obra està en cartell fins al 21 de març. Ja ha exhaurit tot el paper.

La versió escenificada, convida a llegir o rellegir aquesta peça de capçalera. En la reivindicació d’un espai d’independència de la dona en la llar familiar hi ha contínuament un sentit de l’humor constant. En la seva proposta en escena, s’han deixat activats els acudits ocults. La peça té una aparença de conferència, situada en l’època (1928) però sense provar de representar Virginia Woolf. És la mirada la de l’espectador la que identifica el personatge amb l’escriptora. Tot i coincidir amb la màxima “hem avançat molt, queda molt per fer” Sanchis celebra que l’obra interessa les i els joves: Connecten amb la denúncia de la jerarquia i la desigualtat.

Albert i Rosellini

Solitud a Stromboli és una altra obra de Núria Casado en què apareix una estudiosa que compara les protagonistes de la novel·la Solitud (de Caterina Albert) i del film Stromboli de Roberto Rossellini. En la ponència d’un Congrés troba l’oportunitat d’empoderar-se (com han fet les protagonistes de les dues propostes comparades). L’obra formava part de l’Epicentre Pioneres al TNC. Després d’e quatre funcions la Sala Petita, ha trobat una segona oportunitat a l’Atrium (també del 3 al 21 de març) coincidint amb l’estada de la Beckett.