El Pritzker es torna humil
El premi d’arquitectura reconeix la gran vocació social de Lacaton i Vassal
Anne Lacaton (Saint-Pardoux, 1955) i Jean-Philippe Vassal (Casablanca, 1954), socis fundadors de l’estudi Lacaton & Vassal (1987), amb seu a París, són els nous guanyadors del premi Pritzker d’arquitectura, el més prestigiós del món, que ha reconegut aquest any el pragmatisme i la modèstia d’aquest matrimoni que defuig els projectes descomunals de les grans estrelles. La seva obra, més d’una trentena d’edificis, és quasi desconeguda fora de França, però ha guanyat projecció els últims anys justament per la seva proposta alternativa. En el seu catàleg hi conviuen des de grans renovacions d’edificis públics, com ara el Palais de Tòquio a París o el centre d’exposicions FRAC de Dunkerque, fins a intervencions discretes, como la renovació de tres modestos edificis de lloguer social a Bordeus, amb els quals van rebre el premi Mies van der Rohe el 2019.
Segons el jurat del Pritzker, aquesta parella revela un gran “esperit democràtic” i ha aconseguit “renovar” i “revitalitzar” el llegat de l’arquitectura moderna. “El seu treball respon a les emergències climàtiques i ecològiques del nostre temps, així com a les urgències socials, particularment pel que fa a l’habitatge urbà.”
La seva filosofia és tota una declaració d’intencions en un sector marcat pels megaprojectes i els pressupostos desorbitats. A Bordeus, per exemple, van renovar tres modestos edificis de lloguer públic construint-hi una sèrie de terrasses al llarg de la façana recobertes d’un material transparent que, a més d’aïllar els pisos, aconseguia afegir uns vint metres quadrats d’espai a l’aire lliure per a cada habitatge: eficiència energètica i habitabilitat en un sol gest, i sense gastar ni un euro més del pressupost estipulat. “La transformació és l’oportunitat de fer millor allò que ja existeix”, diuen Lacaton i Vassal, per als quals l’enderroc és la decisió més fàcil i alhora la que provoca més pèrdues, en diners, en materials i en història.
La gènesi del seu pensament és a Nigèria, on la parella se’n va anar a viure després de conèixer-se als anys setanta, quan estudiaven a Bordeus. Vassal recorda que l’enginy per construir amb molt pocs recursos va ser “una segona escola d’arquitectura”. El seu primer projecte junts va ser una cabana de palla, feta amb branques d’arbustos, que va aguantar dreta dos anys. D’aquí va néixer el seu compromís de no demolir res que pogués ser renovat i d’apostar per fer sostenible allò que ja existeix. Amb aquest reconeixement, el Pritzker, de manera insòlita, fa un elogi de la humilitat.
