“M’agrada pensar en el cinema com un refugi”

No m’agra­da­ria pole­mit­zar amb això, ja que em vaig que­dar amb una sen­sació molt bona de l’aco­llida de la pel·lícula per la crítica i el públic espa­nyol. Però és cert que una pro­ducció nos­tra a Espa­nya sem­pre està més con­no­tada pel meu cognom i les meves pel·lícules ante­ri­ors. En canvi, a França no soc ningú, i això ha permès que la pel·lícula es defensés per si mateixa. Ha estat una rebuda més neta, sense pre­ju­di­cis.

Sí, però el que més m’emo­ci­ona no és la nomi­nació, sinó tot el camí que la pel·lícula ha fet a França, sense el suport de cap gran pro­duc­tora local. Això s’ha degut a l’amor que hi va posar la dis­tribuïdora Bénédicte Tho­mas, que va apos­tar per ella. Però també crec que es va bene­fi­ciar del fet que fos estre­nada l’agost pas­sat, ja que la pel·lícula rei­vin­dica coses que havien estat reva­lo­ra­des per la pandèmia.

Aspec­tes essen­ci­als de la vida com tro­bar-se bé en la seva pròpia ciu­tat, asseure’s en una ter­rassa per que­dar amb els amics i pren­dre una cer­vesa. Tot això que abans con­si­deràvem ele­men­tal, ara té molt més sen­tit després de les res­tric­ci­ons sanitàries per la Covid-19. Men­tre la fil­mava tenia sovint pre­sent una idea del filòsof català Josep Maria Esqui­rol, que en el seu lli­bre Penúltima bon­dat parla de sen­tir-se vivint. Actu­al­ment, però, em sem­bla que vivim en un món més vir­tual que real. I això em pre­o­cupa.

Crec que ens afec­tarà a tots els cine­as­tes, tant en les nos­tres cre­a­ci­ons com en la manera en què seran vis­tes. Durant la pri­ma­vera pas­sada vaig per­ce­bre una ansi­e­tat exces­siva en molts cre­a­dors que volien retra­tar els pri­mers mesos del con­fi­na­ment. A mi em gene­rava una certa distància i rebuig. No m’era natu­ral el fet de pre­pa­rar una pel·lícula sobre el con­fi­na­ment. Sen­tia que neces­si­tava més distància i pers­pec­tiva.

Abans de l’inici de la pandèmia havia començat a tre­ba­llar en una nova pel·lícula que s’ambi­en­tarà a Gra­nada a finals de la dècada dels noranta. Intento retra­tar-hi el movi­ment musi­cal que s’hi va pro­duir ales­ho­res al vol­tant d’alguns grups de música. Però si acon­se­gueixo gra­var aquesta pel·lícula, soc cons­ci­ent que mos­tra un món en què bars i con­certs estan plens com un ou de gent. Aquest retrat d’un uni­vers de festa i lli­ber­tat tindrà un sig­ni­fi­cat com­ple­ta­ment dife­rent per als espec­ta­dors a causa de la crisi de la Covid-19. Pro­ba­ble­ment la sen­sació d’un temps ante­rior s’inten­si­fi­carà en aquesta pel·lícula. Totes les cre­a­ci­ons resul­ta­ran afec­ta­des per la pandèmia, ja que la mirada del públic no és la mateixa.

El direc­tor francès Éric Roh­mer deia que “el cinema és l’art del com­por­ta­ment”. Com­par­teixo ple­na­ment aquesta idea roh­me­ri­ana que el cinema el que fa és mos­trar per­so­nes com­por­tant-se. És a dir, per­so­nat­ges que cami­nen, que s’asse­uen i que par­len entre ells. Per­so­nat­ges que fan coses, i tots aquests movi­ments gene­ren idees i ens per­me­ten refle­xi­o­nar sobre con­cep­tes filosòfics, com ara la iden­ti­tat. De fet, La vir­gen de agosto la va vaig plan­te­jar en ter­mes filosòfics sobre qui som i el fet de ser un mateix.

És una qüestió que em pre­o­cupa enor­me­ment. Si des­a­pa­rei­xen els cines, això can­viarà com­ple­ta­ment l’art i l’ofici al qual ens dedi­quem la gent del cine. Sem­pre faig les pel·lícules pen­sant que l’espec­ta­dor està asse­gut en una butaca en una sala, i com això afecta la seva mirada i manera d’escol­tar. Unes con­di­ci­ons que no són les matei­xes quan un veu una pel·lícula a casa. A més, m’agrada pen­sar en el cinema com un refugi, i aquest té encara més sen­tit en un moment de crisi com l’actual.