Com escopir al cel

Bogumer (o fills de Lunacharski) arrenca amb la representació sarcàstica dels soldats que executen Déu (disparant al cel) perquè havia permès continus cataclismes que havien afectat la població mundial. La coreografia de Vero Cendoya (que suma la direcció d’Israel Solà, de La Calòrica) va fer una breu estada al Mercat de les Flors. A través de la intolerància del poder a la Unió Soviètica es revela la incoherència del poder. La peça de dansa teatre s’ha bastit amb un cos de ball prou insòlit (de diversitat funcional i múltiples edats). El grup connecta i funciona gràcies a la capacitat d’escolta, d’adaptació de gaudi de cada un dels integrants. Hi ha un compromís evident,i una sensibilitat notable: aconsegueix algunes postals en moviment precioses i, per moments, quasi esperpèntiques. El moviment és molt divers. Juga amb les aptituds de cada ballarí. I les fa conjugar al mateix espai. Des del córrer per terreny lliure de Jem Prenafeta, a l’ús de la paraula d’Anna Barrachina i el ritme i l’empatia de Laia Martí (saludant com a teòrica vencedora del penúltim assalt). Els cossos dels altres quatre intèrprets (Carlos Fernández i Linn Johansson trets d’un quadre de desesperació renaixentista; Natalia d’Annunzio, atlètica i acròbata; i Hans Nezza, pulcre i complementari) es transformen amb molta més versatilitat. Cendoya va sorprendre per la seva coreografia La partida (2015), en què es rebel·lava contra el masclisme amb un partit de futbol insòlit. A C.O.S. (2017) va optar per donar veu al dolor dels refugiats, abandonats. El treball amb persones amb diversitat funcional va desembocar el 2018 en un preciós Hunting for the unicorn, en què ballava ella amb una noia amb autisme. Ara assumeix una peça de grans dimensions, que viatja del més ancestral a la gimnàstica rítmica. I que té la gosadia de premiar un crim bevent cocacola. La desconfiança del poder a perdre l’estatus és contraproduent, com qui escup al cel.