Art

Poetes, artistes, amics

La Fundació Palau de Caldes explora en una exposició la intensa i fructífera relació de Palau i Fabre i Perucho amb Picasso i Miró

La mostra aplega 130 peces, artístiques i documentals, i totes estan dedicades

Un lli­bre que traçava amb passió els seus vin­cles amb Cata­lu­nya. I unes per­dius enllau­na­des d’una fonda de Cala­ceit. Picasso es va exci­tar amb aquests dos regals que li van por­tar Joan Perucho i Josep Palau i Fabre a finals del 1966 a la seva casa de Mou­gins. La publi­cació, edi­tada pel pri­mer i escrita pel segon, con­jun­tava per pri­mer cop totes les seves vivències en les ter­res on es va des­fer­mar el seu geni. I el plat el va trans­por­tar als gus­tos i a les olors del parell d’esta­des que va fer durant aquells seus anys de joven­tut al sud del país, a Horta de Sant Joan. Picasso, en el fons un sen­ti­men­tal, els va omplir d’obse­quis, a la vora de mitja dot­zena de gra­vats al linòleum.

Va ser un moment molt espe­cial d’una amis­tat que s’havia començat a for­jar vint anys enrere i que s’emmi­ra­llava amb la relació que Perucho i Palau i Fabre també van tenir en paral·lel amb Miró. Aquesta xarxa d’afec­tes entre els dos poe­tes i els dos artis­tes ha aga­fat forma d’expo­sició a la Fun­dació Palau de Cal­des. D’un roig encès (fins al 19 de setem­bre), títol man­lle­vat del vers de la cançó A Joan Miró de Rai­mon, explora el món par­ti­cu­lar que van com­par­tir a través dels nom­bro­sos ras­tres docu­men­tals i artístics que van gene­rar les seves com­pli­ci­tats.

“No sé si hi ha alguna altra expo­sició en què tot el que hi llu­eix esti­gui dedi­cat”, exclama l’escrip­tor Julià Gui­lla­mon, el comis­sari del pro­jecte com a expert que és de Perucho i Palau i Fabre. Per bro­dar la part picas­si­ana ha comp­tat amb la col·labo­ració d’Edu­ard Vallès, exdi­rec­tor de la fun­dació del poeta esta­blerta a la loca­li­tat del Maresme i con­ser­va­dor del MNAC. La mos­tra es nodreix de 130 peces, entre lli­bres, car­tes, poe­mes, foto­gra­fies... i també obres d’art (50 de Miró i 25 de Picasso), de pro­cedències diver­ses, poc vis­tes i inclús inèdites, amb les quals el tàndem de cura­dors posen l’accent en la importància del fac­tor humà en les aven­tu­res cre­a­ti­ves.

I més encara en temps hos­tils per a la lli­ber­tat artística. En el con­text de la imme­di­ata post­guerra, Perucho i Palau i Fabre, que van inti­mar quan eren estu­di­ants, cer­ca­ven estímuls per res­ta­blir la cul­tura d’avant­guarda que havia que­dat estron­cada. I la pri­mera llum que van tro­bar va ser Miró. Palau i Fabre el va anar a veure per dema­nar-li una col·labo­ració per a la revista clan­des­tina Poe­sia (1944-1945), i al cap de res ja la tenia. Perucho el va visi­tar segui­da­ment. “Tots dos van que­dar impac­tats després de conèixer-lo”, indica Gui­lla­mon.

El mateix any, el 1947, que Perucho dedi­cava un poema a Miró, Palau i Fabre, ja ins­tal·lat a París, es pre­sen­tava a Picasso i ini­ci­ava el seu procés d’inves­ti­gació de la seva vida i de la seva obra que, entre d’altres lli­bres, cul­mi­na­ria en Picasso en Cataluña, publi­cat el 1966 en qua­tre llengües, i un any després en català, “amb visió inter­na­ci­o­na­lit­za­dora” tant per part d’ell com de Perucho, que és qui li va fer l’encàrrec just aca­bat de ser nome­nat direc­tor de la Bibli­o­teca de Arte Hispánico de l’edi­to­rial Polígrafa. Miró no que­da­ria orfe de lli­bre d’artista ambiciós. El 1968, Perucho va sig­nar Joan Miró y Cataluña.

Però el que va fer sin­gu­lar aquesta com­pe­ne­tració a qua­tre ban­des supera els neguits intel·lec­tu­als dels dos poe­tes, Perucho a més com a crític d’art de Des­tino. “No va ser una relació de tipus esnob sinó molt tel·lúrica”, sosté Vallès. En el cas de Picasso, van acon­se­guir “tocar-li l’ànima” evo­cant-li els records cata­lans, com els d’Horta de Sant Joan, amb el detall inclòs de les per­dius cui­na­des a la regió dels Ports.

Perucho havia estat un pio­ner res­se­guint el pai­satge i trac­tant les gents que van fas­ci­nar Picasso. L’home de lle­tres es gua­nyava la vida de jutge comar­cal i a mit­jan dels cin­quanta va ser des­ti­nat a Gan­desa. Ama­rat de Picasso, hi va arros­se­gar les seves amis­tats de Bar­ce­lona. Palau i Fabre, que va absor­bir un munt de dades per als seus lli­bres. Però també els fotògrafs Xavier Mise­rachs i Leo­poldo Pomés, que en van fer repor­tat­ges que ara es poden veure a la mos­tra de la Fun­dació Palau. Quan hi eren tots, Perucho envi­ava una postal a Picasso: “Som a Horta.” Per a una de les mis­si­ves va fer ser­vir una foto­gra­fia de l’edi­fici on l’artista havia tin­gut el seu taller l’estiu cubista del 1909, i que ell va ser el pri­mer a loca­lit­zar.

Nor­mal que a Picasso l’emo­cionés. I tot ple­gat, raona Vallès, també va aju­dar d’alguna manera perquè temps després, el 1970, l’artista es decidís a fer la gran donació d’un miler d’obres al seu museu de Bar­ce­lona. Un parell vin­cu­la­des a Horta han dei­xat el car­rer Mont­cada per incor­po­rar-se a una expo­sició plena de micro­històries, algu­nes de molt ínti­mes que cus­to­dien peces de les col·lec­ci­ons per­so­nals dels qua­tre per­so­nat­ges. La família Perucho, per exem­ple, ha dei­xat dos guai­xos de Miró, de prin­cipi dels anys qua­ranta, que Gui­lla­mon va iden­ti­fi­car en unes foto­gra­fies de la pri­mera comunió de la filla del poeta.

També llu­ei­xen els linòleums que Picasso els va rega­lar el 1966. Per culpa d’un d’ells, la relació entre Perucho i Palau i Fabre es va començar a refre­dar (van aca­bar del tot dis­tan­ci­ats). És un retrat de Jac­que­line, la dona de l’artista, que es va que­dar Perucho perquè va ser el pri­mer a aga­far-lo de les mans de Picasso.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.