Llibertat d'elecció

Amb Toto, el héroe (1991), el cineasta belga Jaco van Dormael es va guanyar una curiosa fama d'autor barroc i fantasiós, de pura vocació postmoderna, capaç alhora d'oferir grans espectacles per a un determinat públic d'art i assaig i d'emetre profunds missatges sobre el sentit de la vida. Després d'El octavo día (1996), la seva darrera realització s'ha fet esperar, i això vol afegir un plus de prestigi a la recepció: segons diuen, s'ha passat vuit anys treballant en Las vidas posibles de Mr. Nobody, que pretén oferir-nos com el seu opus magnum, allà on ha deixat anar totes les idees que suposadament l'obsessionen sobre l'estètica i la funció del cinema. A partir d'una anècdota de ciència-ficció segons la qual un home de 35 anys és traspassat al 2092, amb les consegüents reflexions sobre el pas del temps i les voltes que fa la vida, Van Dormael proposa un altre dels seus trencaclosques destinats a amagar la vacuïtat del seu discurs en un seguit de focs d'artifici de fàcil digestió. Perquè no és altra cosa el que amaguen aquestes imatges impactants, efectistes, sempre entre el kitsch i el ridícul, encara que no sigui aquesta la seva intenció. I hi ha també un sermó sobre el significat de l'existència més a prop d'una certa ideologia new age –l'única que compta al nostre temps, sembla– que d'una reflexió acurada i suggerent. Tot es redueix, en fi, a unes quantes idees, poques, i llavors aquest crític no pot fer més que preguntar-se per què tant de rebombori per tal de fer evident el que és obvi: a la vida, tot depèn del camí que escollim. ¿I si escollíssim posar una mica en dubte propostes tan dubtoses com aquesta?