Per a Lluís Albert

Diven­dres, a l’edat de 98 anys, ens dei­xava Lluís Albert i Rivas, com­po­si­tor, músic, musicòleg, refe­rent sar­da­nista i cura­dor abne­gat durant més de 50 anys del lle­gat lite­rari i artístic que la seva tia i padrina Cate­rina Albert, Víctor Català, va dei­xar a la seva mort el 1966.

L’Escala s’aco­mi­ada d’un il·lus­tre veí i una gene­ració d’aquest país que va con­viure en la seva pre­a­do­lescència amb la Guerra Civil, perd un dels seus dar­rers refe­rents cul­tu­rals.

Durant aquest pas­sat cap de set­mana, els mit­jans de comu­ni­cació, les notes de con­dol o les xar­xes soci­als ens han acos­tat a una bio­gra­fia extensa que posa l’accent en la seva sòlida for­mació musi­cal i en la tasca de cura­dor del lle­gat lite­rari i artístic de Víctor Català.

Estu­di­ant al Con­ser­va­tori Muni­ci­pal de Música de Bar­ce­lona i el Con­ser­va­tori del Liceu de la mateixa ciu­tat, i més tard pro­fes­sor de música durant 35 anys de l’escola Laietània de Bar­ce­lona, excel·lí com a com­po­si­tor de més de 80 sar­da­nes i com a musicòleg del mateix gènere amb des­ta­ca­des publi­ca­ci­ons.

L’any 1998 l’Ajun­ta­ment de l’Escala el nomenà “fill adop­tiu” i li con­cedí la meda­lla d’honor. Lluís Albert també rebé la placa d’argent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya pels seus tre­balls de musi­co­lo­gia sar­da­nista, i l’any 2019 va ser guar­do­nat amb la Creu de Sant Jordi “per la seva con­tri­bució a la cul­tura musi­cal i literària del país, que s’expressa, entre d’altres, a través de l’estudi, la com­po­sició i la divul­gació de la sar­dana i la música de cobla”.

L’edu­cació en una família amb refe­rents relle­vants en l’àmbit empre­sa­rial, polític i cul­tu­ral va for­jar en Lluís Albert una per­so­na­li­tat des­ta­cada i sin­gu­lar que es va pro­jec­tar en tots els àmbits de la seva vida.

La meva relació, com a alcalde, amb el mes­tre Lluís Albert coin­ci­deix amb la recta final de la seva tra­jectòria vital, però encara amb una presència i unes facul­tats físiques i men­tals que fa valer en nom­bro­ses con­ver­ses entorn de l’orga­nit­zació de dife­rents actes amb motiu de l’Any Víctor Català el 2016, pri­mer, i, més tard, trac­tant les pos­si­bi­li­tats de gestió i titu­la­ri­tat del lle­gat de l’artista.

L’Ajun­ta­ment tenia un enorme interès en la con­ser­vació, gestió i difusió de l’obra de l’artista, i el seu cura­dor mani­fes­tava la volun­tat de trans­me­tre a l’admi­nis­tració el lle­gat amb el con­ven­ci­ment que era la millor solució per garan­tir-ne l’estudi i la pro­jecció. Em trobo amb una per­sona sem­pre res­pec­tu­osa i de fer­mes con­vic­ci­ons, però que afronta les con­ver­ses de forma impe­tu­osa i acos­tu­mada a por­tar sem­pre a la mà la batuta. Intu­eixo que l’encaix d’amb­dues volun­tats no serà fàcil, però després d’algu­nes reu­ni­ons, s’imposa la savi­esa de Lluís Albert per inter­pre­tar un con­text, la seva gene­ro­si­tat i el seu prag­ma­tisme. La cessió gratuïta del lle­gat lite­rari i artístic de Víctor Català al poble de l’Escala, i l’adqui­sició de l’Ajun­ta­ment del Clos del Pas­tor i l’Arxiu Museu a la mateixa finca són una rea­li­tat i es for­ma­litza l’acord amb una rubrica icònica, l’entrega del manus­crit ori­gi­nal de Soli­tud a la sala de plens de l’ajun­ta­ment el juliol de 2017.

Un afectuós i sin­cer agraïment per la seva con­tri­bució al pro­jecte cul­tu­ral esca­lenc, empor­danès i del país.

Aus­te­ri­tat, solem­ni­tat, sen­ti­ment i tocs d’enginy en el comiat a l’església de Sant Pere van ser­vir perquè dis­sabte pas­sat la vila de l’Escala donés un últim adeu en forma d’home­natge pòstum al mes­tre Lluís Albert.