Llibres

Una enyorança diària

Miquel Pairolí, que va morir just avui fa deu anys, va llegar-nos un periodisme ple de sentit crític, una obra literària plena de sensualitat i una clara visió del món

Pairolí tenia una gran capacitat de pensar el món sense excloure una necessària actitud crítica

A Octu­bre, l’últim dels memo­ra­bles die­ta­ris lite­ra­ris de Miquel Pai­rolí, pot lle­gir-se: “Amb la cer­tesa resig­nada, doncs, que un dia o altre ens tocarà desésser, sabe­dors que som matèria ins­crita en el temps, cele­brem, com el poeta, el moment de ser amb el ser i de ser en el ser, de par­ti­ci­par, amb consciència, de la vida.” Aquesta idea pal­pita en l’escrip­tura de Pai­rolí i, entre l’estoïcisme i l’epi­cu­re­isme, va ins­pi­rar-li la seva manera de ser i estar a la vida.

De fet, també hi és expres­sada en el que pos­si­ble­ment és l’últim text que va escriure: un epi­tafi que no va con­ce­bre per ins­criure a la tomba, sinó per ser lle­git en l’acte de comiat que va tenir lloc el 7 de juliol del 2011 al tana­tori de Girona. Per ser lle­git i recor­dat.

Un gràcies a la vida (a la con­vivència amb la mare, als colors i les olors de la natu­ra­lesa, a les vian­des i fruits que dona la terra i als vins que ale­gren l’espe­rit, a les ciu­tats més esti­ma­des, als lli­bres que van acom­pa­nyar-lo i a les pàgines que va poder escriure, entre altres coses) que comença invo­cant Kava­fis (“sem­pre aca­bem per­dent aquesta Ale­xan­dria que hem tin­gut; però no ha estat un somni, no”) i acaba apel·lant a Horaci amb gene­ro­si­tat amb els vius: “carpe diem, amics, com­panys, beveu el vi, gau­diu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.”

Miquel Pai­rolí va afron­tar amb sere­ni­tat la malal­tia que, tenint-ne consciència, va dur-lo a la mort quan només tenia 55 anys. Però no podem dei­xar de lamen­tar-nos d’un traspàs tan pre­ma­tur. Pel fet mateix que no con­tinuï vivint i gau­dint-ne. I perquè, pas­sats deu anys, els seus lec­tors seguim enyo­rant-lo cada dia, tro­bant a fal­tar L’escaire que publi­cava en aquest mateix diari.

Quan­tes vega­des no ens hau­rem pre­gun­tat què n’hau­ria dit de tot el que ha pas­sat després en aquest petit país nos­tre i a la resta del món, devas­tat pel capi­ta­lisme sense escrúpols que detes­tava per la seva vora­ci­tat? Sem­pre va escriure en con­tra del poder, dels seus abu­sos, i de l’avarícia que acu­mula riquesa sense cap mira­ment per la huma­ni­tat i la natu­ra­lesa. Als antípodes d’una prosa cri­da­nera, bus­cant sem­pre l’adjec­tiu precís evi­tant la gran­di­loqüència i la retòrica fàtua, però amb la clare­dat de qui no espe­cula amb la con­veniència, les cla­vava a l’escaire, que era el seu ins­tru­ment per mesu­rar la rea­li­tat i dibui­xar-ne la seva visió. Aquesta reflec­tia una capa­ci­tat per pen­sar sere­na­ment el món que no exclou l’acti­tud crítica; un sen­tit moral, però sense la rigi­desa de qui ignora la com­ple­xi­tat humana, per tant la tendència a con­tra­dir-nos i equi­vo­car-nos; una iro­nia fina que acla­reix les coses; una manera d’expli­car-se amb agu­desa; una sobri­e­tat contrària a tota exhi­bició vani­tosa.

A la redacció d’El Punt, al car­rer Figue­rola, on vam coin­ci­dir entre finals dels anys vui­tanta i pri­mers dels noranta, a vega­des l’obser­vava. No sem­blava afec­tat pel soroll ambi­en­tal i les urgències. Pen­sava i allò que escri­via, ales­ho­res sobre­tot pel que fa a temes rela­ci­o­nats amb la lite­ra­tura, sor­tia com si estigués cui­nat a foc lent, però sense massa greix, amb la matèria del seu fons cul­tu­ral i el temps con­ce­dit a la reflexió.

En el seu últim escaire, publi­cat el 29 de maig del 2011 posant-hi com a títol el Teló que va abai­xar-se per sem­pre, va com­pa­rar el fet d’escriure una columna periodística amb l’ela­bo­ració d’un arròs afir­mant que, en un cas i l’altre, cadascú té una recepta. La seva hau­ria de ser divisa del peri­o­disme d’opinió (i en gene­ral) que, contrària­ment, ten­deix a igno­rar-la: “sen­tit crític, reflexió, memòria i una mica de volun­tat d’estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i amb ambició de clare­dat.” Amb la consciència que els tres pri­mers ingre­di­ents no abun­da­ven i seguei­xen sense abun­dar en uns temps que li són adver­sos perquè els poders ens volen dòcils, emo­tius i obli­da­dis­sos, hi afe­gia que la “columna ha de ser una inci­tació al pen­sa­ment i al diàleg, un ele­ment, humil si voleu, perquè el lec­tor formi el seu punt de vista”.

És així que, amb els seus escai­res, escrits durant la pri­mera dècada del segle XX, Miquel Pai­rolí va aju­dar-nos a pen­sar l’actu­a­li­tat del món. Però, com en els seus die­ta­ris i essent-ho també en certa manera tals arti­cles, també hi reflec­tia la seva passió per la lite­ra­tura, la música (a vega­des també pel cinema) i, sobre­tot, una relació sen­sual amb la natu­ra­lesa que no era ali­ena a la que tras­pua Josep Pla, un dels seus reco­ne­guts refe­rents.

Nas­cut l’any 1955 a Quart (Gironès), on va viure pràcti­ca­ment tota la vida, la cul­tura (com en el cas de Pla, del qual va escriure una geo­gra­fia íntima) no va sepa­rar-lo de la natu­ra­lesa. I a la inversa. La sen­su­a­li­tat hi és en l’experiència vibrant del pai­satge i, com he dit, en la cele­bració de la vida amb els seus pla­ers. Hi és també en el mateix llen­guatge, en què la sobri­e­tat no exclou una adjec­ti­vació càlida i imat­ges eròtiques fins i tot expres­sant idees ben intel·lec­tu­als, com ara una que sem­pre he recor­dat: “Lle­gir Plató és com un petó als lla­vis dels pen­sa­ment.” Vivint a pagès, tenint pre­sent el tre­ball a la terra lli­gat a for­mes de vida en procés de des­a­pa­rició, va lle­gir moltíssim, retor­nant sem­pre a escrip­tors esti­mats com ara Giu­seppe Tomasi di Lam­pe­dusa (al qual va dedi­car un lli­bre preciós, El príncep i el felí) i Gior­gio Bas­sani.

Gèneres lite­ra­ris vari­ats

I també va escriure força. Arti­cles, bio­gra­fies, assa­jos, die­ta­ris (Pai­satge en fla­mes, Enigma i Octu­bre), novel·les (El camp de l’ombra, El con­vit, El manus­crit de Vir­gili, Cera) i fins i tot una obra de tea­tre, El retrat de Vol­taire.

Tan­ma­teix, ima­gino que, a propòsit de Cesare Pavese, va dei­xar escrita una con­vicció íntima a Pai­satge en fla­mes: «M’emo­ci­ona sem­pre lle­gir les últi­mes parau­les que apuntà en un paper: “No escriure més”. Com la de tants escrip­tors, la seva vida només tenia l’excusa de la lite­ra­tura. Ell, però, sabia per­fec­ta­ment que escriure és un pur entre­te­ni­ment, un pur engany al temps, una pura gene­ro­si­tat: “He donat poe­sia als homes”, però el que compta de veri­tat és viure, és a dir gau­dir, esti­mar, abru­sar-se en els dife­rents focs que el plaer, la intel·ligència i la sen­si­bi­li­tat ens ofe­rei­xen».



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia