Una enyorança diària

A Octubre, l’últim dels memorables dietaris literaris de Miquel Pairolí, pot llegir-se: “Amb la certesa resignada, doncs, que un dia o altre ens tocarà desésser, sabedors que som matèria inscrita en el temps, celebrem, com el poeta, el moment de ser amb el ser i de ser en el ser, de participar, amb consciència, de la vida.” Aquesta idea palpita en l’escriptura de Pairolí i, entre l’estoïcisme i l’epicureisme, va inspirar-li la seva manera de ser i estar a la vida.

De fet, també hi és expressada en el que possiblement és l’últim text que va escriure: un epitafi que no va concebre per inscriure a la tomba, sinó per ser llegit en l’acte de comiat que va tenir lloc el 7 de juliol del 2011 al tanatori de Girona. Per ser llegit i recordat.

Un gràcies a la vida (a la convivència amb la mare, als colors i les olors de la naturalesa, a les viandes i fruits que dona la terra i als vins que alegren l’esperit, a les ciutats més estimades, als llibres que van acompanyar-lo i a les pàgines que va poder escriure, entre altres coses) que comença invocant Kavafis (“sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut; però no ha estat un somni, no”) i acaba apel·lant a Horaci amb generositat amb els vius: “carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.”

Miquel Pairolí va afrontar amb serenitat la malaltia que, tenint-ne consciència, va dur-lo a la mort quan només tenia 55 anys. Però no podem deixar de lamentar-nos d’un traspàs tan prematur. Pel fet mateix que no continuï vivint i gaudint-ne. I perquè, passats deu anys, els seus lectors seguim enyorant-lo cada dia, trobant a faltar L’escaire que publicava en aquest mateix diari.

Quantes vegades no ens haurem preguntat què n’hauria dit de tot el que ha passat després en aquest petit país nostre i a la resta del món, devastat pel capitalisme sense escrúpols que detestava per la seva voracitat? Sempre va escriure en contra del poder, dels seus abusos, i de l’avarícia que acumula riquesa sense cap mirament per la humanitat i la naturalesa. Als antípodes d’una prosa cridanera, buscant sempre l’adjectiu precís evitant la grandiloqüència i la retòrica fàtua, però amb la claredat de qui no especula amb la conveniència, les clavava a l’escaire, que era el seu instrument per mesurar la realitat i dibuixar-ne la seva visió. Aquesta reflectia una capacitat per pensar serenament el món que no exclou l’actitud crítica; un sentit moral, però sense la rigidesa de qui ignora la complexitat humana, per tant la tendència a contradir-nos i equivocar-nos; una ironia fina que aclareix les coses; una manera d’explicar-se amb agudesa; una sobrietat contrària a tota exhibició vanitosa.

A la redacció d’El Punt, al carrer Figuerola, on vam coincidir entre finals dels anys vuitanta i primers dels noranta, a vegades l’observava. No semblava afectat pel soroll ambiental i les urgències. Pensava i allò que escrivia, aleshores sobretot pel que fa a temes relacionats amb la literatura, sortia com si estigués cuinat a foc lent, però sense massa greix, amb la matèria del seu fons cultural i el temps concedit a la reflexió.

En el seu últim escaire, publicat el 29 de maig del 2011 posant-hi com a títol el Teló que va abaixar-se per sempre, va comparar el fet d’escriure una columna periodística amb l’elaboració d’un arròs afirmant que, en un cas i l’altre, cadascú té una recepta. La seva hauria de ser divisa del periodisme d’opinió (i en general) que, contràriament, tendeix a ignorar-la: “sentit crític, reflexió, memòria i una mica de voluntat d’estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i amb ambició de claredat.” Amb la consciència que els tres primers ingredients no abundaven i segueixen sense abundar en uns temps que li són adversos perquè els poders ens volen dòcils, emotius i oblidadissos, hi afegia que la “columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista”.

És així que, amb els seus escaires, escrits durant la primera dècada del segle XX, Miquel Pairolí va ajudar-nos a pensar l’actualitat del món. Però, com en els seus dietaris i essent-ho també en certa manera tals articles, també hi reflectia la seva passió per la literatura, la música (a vegades també pel cinema) i, sobretot, una relació sensual amb la naturalesa que no era aliena a la que traspua Josep Pla, un dels seus reconeguts referents.

Nascut l’any 1955 a Quart (Gironès), on va viure pràcticament tota la vida, la cultura (com en el cas de Pla, del qual va escriure una geografia íntima) no va separar-lo de la naturalesa. I a la inversa. La sensualitat hi és en l’experiència vibrant del paisatge i, com he dit, en la celebració de la vida amb els seus plaers. Hi és també en el mateix llenguatge, en què la sobrietat no exclou una adjectivació càlida i imatges eròtiques fins i tot expressant idees ben intel·lectuals, com ara una que sempre he recordat: “Llegir Plató és com un petó als llavis dels pensament.” Vivint a pagès, tenint present el treball a la terra lligat a formes de vida en procés de desaparició, va llegir moltíssim, retornant sempre a escriptors estimats com ara Giuseppe Tomasi di Lampedusa (al qual va dedicar un llibre preciós, El príncep i el felí) i Giorgio Bassani.