“Els espais petits tenen més força que els grans”

Nosal­tres vam ser dels pri­mers que ens vam atre­vir a fer-lo amb presència de públic, alhora que ho fèiem en stre­a­ming. Vam ser dels únics i vam des­plaçar totes les actu­a­ci­ons a l’aire lliure, sense excepció. Era tota una prova de foc.

Hi ha una raó tra­di­ci­o­nal i és que coin­ci­dei­xen amb les fes­tes majors. També passa que és l’època de l’any en què tot­hom té més temps, les nits són més llar­gues i ve de gust sor­tir a fora, al ves­pre. Jo diria també que aquest any hi ha hagut una certa explosió per efec­tes pandèmics: hi ha hagut alguns fes­ti­vals que s’han espe­rat a l’estiu a pro­gra­mar perquè supo­sa­ven que les vacu­nes esta­rien més avançades i perquè con­fi­a­ven que hi hau­ria millors con­di­ci­ons mete­o­rològiques que per­me­trien fer-los a l’aire lliure i després que grans fes­ti­vals que acu­mu­la­ven molta pro­gra­mació s’han con­ver­tit en fes­ti­vals de peti­tes pro­gra­ma­ci­ons. Enguany gau­dim d’una explosió de petits fes­ti­vals. I els que fa anys que ho fem, en aquest for­mat petit, que volem inten­si­fi­car la relació entre espec­ta­dor i artista, ens hem vist amb molta com­petència. Han sor­tit com bolets. Però també és bo. És una manera d’expan­dir la cul­tura i apos­tar per aquests for­mats infor­mals, a l’aire lliure, que molts cops ser­vei­xen perquè la gent s’acosti a pro­pos­tes a les quals, pot­ser, durant la resta de l’any no s’acos­ta­rien pas.

En tot cas, els fes­ti­vals hau­rien de ser opor­tu­ni­tats per al públic. I, si hi ha una feina de recerca del qui fa la pro­gra­mació, poden ser també grans opor­tu­ni­tats cre­a­ti­ves. Des del Poe­sia i + sem­pre hem vol­gut apos­tar per veus emer­gents, anar més enllà dels noms que tot­hom ja coneix i, fins i tot, incor­po­rar aquests artis­tes cone­guts però en for­mats poc habi­tu­als. Seguint l’espe­rit d’en Palau i Fabre, el fun­da­dor del fes­ti­val, que tenia molta curi­o­si­tat, ganes de cre­uar la poe­sia amb altres dis­ci­pli­nes. Els fes­ti­vals, ben ente­sos, poden ser una molt bona pla­ta­forma per a nous artis­tes per pro­po­sar espais dife­rents al públic i obrir l’horitzó cul­tu­ral.

El que és impor­tant és que hi hagi pro­gra­ma­ci­ons de fes­ti­vals bas­tant diver­ses. que no siguin fotocòpies. Per tant, tots són ben­vin­guts. N’hi ha molts, de fes­ti­vals, però és que també hi ha molt públic a con­vo­car i pro­pos­tes artísti­ques a mos­trar. L’únic nega­tiu és quan es fan molts fes­ti­vals i tots són fotocòpies els uns dels altres. Aquest any, hi ha molta explosió dels fes­ti­vals, però segu­ra­ment ens tro­ba­rem que molts d’aquests fes­ti­vals l’any que ve hau­ran des­a­pa­re­gut, o s’hau­ran recol·locat en les seves dates habi­tu­als. Tam­poc pas­sarà res si seguei­xen aug­men­tant. La qüestió és que cada fes­ti­val tin­gui una línia de pro­gra­mació cohe­rent. Men­tre tin­gui un públic i un espai està molt bé. En gene­ral, soc més dels de sumar i que cadascú trobi el seu espai. Cal que hi hagi, sí, una recerca, una feina de pro­gra­mació.

El nom de Poe­sia i +, que el va inven­tar Palau i Fabre, ja ho indica: diri­gir la poe­sia cap a tots els àmbits. I la Fun­dació Palau, que s’arti­cula al vol­tant de la col·lecció de Palau i Fabre, sem­pre ha fet dia­lo­gar la poe­sia amb les arts plàsti­ques i la música. Par­teix d’una mirada inter­dis­ci­plinària. Es vol tren­car la imatge que la poe­sia és un art per a ini­ci­ats, per a poca gent, i al Poe­sia i + hem demos­trat el con­trari: que la poe­sia casa amb totes les arts i que pot con­vo­car molt de públic. Bus­quem acci­ons dife­rents com les actu­a­ci­ons a la mun­ta­nya, algu­nes inter­ven­ci­ons de veu a cap­pe­lla dins d’un tem­ple. Es tracta de convèncer la gent de la vita­li­tat de la poe­sia.

Ori­gi­nal­ment, la poe­sia era un gènere per ser escol­tat. La poe­sia parla de la fra­gi­li­tat de la veu. Amb el temps, s’ha anat fent més forta la idea de la poe­sia enta­fo­rada o reclosa en el lli­bre. Però nosal­tres rei­vin­di­quem la poe­sia com un art actual. I que és plu­ral i efímer. La poe­sia par­teix d’un text, d’unes idees, d’una mirada, però és bàsica­ment un exer­cici de paraula dita. Això és el que trans­me­ten mol­tes nits del fes­ti­val. Són experiències que no tor­na­ran a pas­sar. La idea de la poe­sia reclosa en un lli­bre és vàlida, però no és l’única. I, sobre­tot, si mirem els orígens de la poe­sia, quan l’ora­li­tat té un paper essen­cial. I en la poe­sia cata­lana, en els últims 20-30 anys hem recu­pe­rat molt aquesta ener­gia de la poe­sia oral.

Sí, s’està començant a pro­gra­mar. Hi ha una tra­dició de fa molts anys, en David Cas­ti­llo [redac­tor de la secció de cul­tura d’El Punt Avui i també impul­sor d’acci­ons cul­tu­rals] hi té molt a veure. S’han anat obrint fes­ti­vals, pro­gra­ma­ci­ons, espais esta­bles per a la poe­sia reci­tada. Real­ment, a l’escena de la poe­sia en català (tant a Cata­lu­nya com al País Valencià i a les illes Bale­ars) el reci­tal té moltíssima força. I el més agraït és que als reci­tals, en gene­ral, es veu públic de tota mena. Nosal­tres no som un fes­ti­val d’una gran majo­ria però som un fes­ti­val de mol­tes peti­tes mino­ries, que aca­ben sumant molt de públic. I ens sorprèn agra­da­ble­ment que s’omplin les ses­si­ons del fes­ti­val, a par­tir de l’ham de la poe­sia. Això demos­tra que hem acon­se­guit el que no acon­se­guei­xen totes les esce­nes cul­tu­rals: que un públic bas­tant ampli cone­gui els prin­ci­pals poe­tes que estan en actiu. No ho valo­rem mai prou i, en rea­li­tat, la gent quan ve de fora als nos­tres fes­ti­vals se sorprèn. El Poe­sia i + neix d’aquesta tra­dició. Dia­loga amb aquesta escena i té el seu paper en aquest entra­mat. Inten­tem por­tar les veus emer­gents a un públic ampli i fer-los dia­lo­gar amb pro­pos­tes musi­cals que tenen més públic i ampliar l’espai cul­tu­ral i social de la poe­sia i apro­fi­tar aquest moment pri­vi­le­giat.

Per les dinàmiques de la poe­sia crec que no té gaire sen­tit (tant de bo que el pogués omplir, un Sant Jordi, amb poe­sia...). Hi ha una lògica capi­ta­lista de sumar, sumar i sumar fins al límit que a la poe­sia no li va gaire. Fins i tot els poe­tes que més venen tam­poc venen gaire. I fer un reci­tal d’algú cone­gut per a 20.000 per­so­nes tam­poc seria gaire interes­sant. La poe­sia on té més força és en el petit for­mat. Tant de bo algú muntés un fes­ti­val al Sant Jordi; però, segu­ra­ment, tam­poc faria falta. La poe­sia té una lògica contrària a aquesta idea de grans xifres. Un dels can­vis que ha fet la pandèmia és que ara pen­sem en xifres més peti­tes. S’imposa la idea del poder de la trans­missió. Això ser­veix per a la poe­sia però diria que també per a la música. Poder anar un con­cert en un local és sem­pre molt millor que seguir-lo en un Sant Jordi i veure el músic petit al fons o en una gran pan­ta­lla. Aquest any, a més, des del Poe­sia i + hem insis­tit en la pre­sen­ci­a­li­tat. La millor manera d’enten­dre les coses és a través del tacte, de la pell. Això implica que els espais petits tenen més força que els grans.

Eren reci­tals d’altres temps. Ara, afor­tu­na­da­ment, tenim les pos­si­bi­li­tats de fer reci­tals de petit for­mat, i fugir de la trans­missió per la pan­ta­lla. Hem de tor­nar al tacte i la pro­xi­mi­tat.

Ara també hi ha raons, però és que també ara hi ha mol­tes més pro­pos­tes que han de con­viure. La poe­sia ha anat recu­pe­rant molt de ter­reny per­dut.

Nosal­tres fem xarxa perquè ente­nem que és cru­cial per a tot fes­ti­val. Fem una xarxa comar­cal, d’entrada, en què impli­quem molts muni­ci­pis i per­so­nes del Maresme, que l’hem de rei­vin­di­car. També fer xarxa amb altres espais inde­pen­dents com el Kon­vent de Berga (estan fent una feina molt impor­tant sobre­tot de dina­mit­zació, de por­tes endins, de pro­duir nous for­mats) o altres fes­ti­vals com l’(A)phònica de Banyo­les i l’Eufònic del delta de l’Ebre. Ens per­met anar bus­cant autors que pot­ser no han arri­bat a grans ciu­tats com Bar­ce­lona, València o Palma.

El nos­tre gruix de la pro­gra­mació el fem a l’aire lliure, que té unes limi­ta­ci­ons però et per­met una estada molt més agra­da­ble, amb millor con­nexió amb els artis­tes. L’any pas­sat, amb la Covid, vam evi­tar tots els espais tan­cats i vam recórrer a des­plaçar-ho tot a l’aire lliure. Aquest any, tor­nem a tenir alguna actu­ació al Tea­tre Prin­ci­pal d’Arenys. La resta és tota en espais oberts. Aques­tes actu­a­ci­ons a l’aire lliure ens ser­vei­xen també per rei­vin­di­car el patri­moni natu­ral i arqui­tectònic del Maresme, una comarca molt tra­ves­sada per vies de tren i car­re­te­res però que també té molt de patri­moni a rei­vin­di­car i per això pro­gra­mem reci­tals en espais pri­vi­le­gi­ats (vol ser una mos­tra dels espais natu­rals del Maresme). Molts cops por­tem el públic a espais difícils d’acce­dir o a indrets que no tot­hom coneix.

No sé què en pensa la direc­tora de la Fun­dació Palau. L’opinió que trans­meto és per­so­nal. En qual­se­vol cas, la Fun­dació Brossa con­ti­nuarà pro­gra­mant tea­tre a l’esce­nari Joan Brossa. Serà només un canvi de gestió. I estic segur que Palau i Fabre con­ti­nuarà tenint un espai impor­tant a La Seca [l’edi­fici de la fun­dació Brossa], de la mateixa manera que Brossa és molt pre­sent a la Fun­dació Palau. És impor­tant reforçar aques­tes pla­ta­for­mes, com la Palau o la Joan Brossa, que són molt fràgils perquè has de sobre­viure amb pocs recur­sos però que són molt impor­tants. Gràcies als lle­gats de Brossa i de Palau s’han pogut fer aques­tes fun­da­ci­ons. El canvi de model pot anar bé perquè s’actu­a­lit­zin i tin­guin encara més sen­tit.