Tristesa de la terra

“Tots som iguals, però n’hi ha que són més iguals que els altres”, escri­via George Orwell a La rebel·lió dels ani­mals. Encara que la sàtira de l’escrip­tor anglès anava diri­gida a la tira­nia esta­li­nista, el paper del por­quet ambiciós el fan aquí els estats d’Occi­dent, exa­mi­nats pels repor­ters gràfics inter­na­ci­o­nals com una terra de desi­gual­tats impúdiques i de grei­xo­sos ado­ra­dors del diner i les armes. Almenys aquesta és la imatge que pre­senta una de les expo­si­ci­ons més inqui­e­tants d’entre les 25 que es podran veure a par­tir de demà i fins al 12 de setem­bre a la 33a edició del Visa pour l’Imatge de Per­pinyà. The Ame­ri­guns és el resul­tat d’una recerca del fotògraf italià Gabri­ele Galim­berti per des­co­brir què hi havia de cert en l’afir­mació que als Estats Units el cens d’armes de foc en mans de ciu­ta­dans par­ti­cu­lars és més gran que no pas el d’habi­tants a tot el país. Els retrats d’aquests fer­vents defen­sors de l’arma­ment, posant orgu­llo­sos a les seves man­si­ons amb tot el seu arse­nal escam­pat al davant, com­par­tint l’escal­for de la llar i els fills amb fusells d’assalt, revòlvers i metra­lle­tes de totes clas­ses, expres­sen una violència latent que acaba de pren­dre forma en l’expo­sició de Mélanie Wen­ger, Sugar Moon, sobre el comerç d’ani­mals exòtics als Estats Units. A través de l’ex-poli­cia texà Erik Grim­land, caçador pro­fes­si­o­nal i taxi­der­mista, la fotògrafa va acce­dir al món tan­cat de l’Amèrica rural, sudista i enra­bi­ada que va ali­men­tar l’elec­to­rat de Donald Trump i que des­foga la seva viri­li­tat depri­mida aca­pa­rant tro­feus de caça a l’Àfrica. Enfront d’aquesta opulència de la cru­el­tat, Darcy Padi­lla es con­cen­tra, a Cicles ame­ri­cans, en la vida humil que gra­vita a l’inte­rior de la buga­de­ria més gran del món (cen­te­nars de ren­ta­do­res en marxa en un local de 1.300 metres qua­drats), situ­ada en un dels bar­ris his­pans de Chi­cago, que ha esde­vin­gut des dels anys vui­tanta el cen­tre de soci­a­lit­zació de tota una comu­ni­tat que fins i tot hi cele­bren el Nadal o hi com­par­tei­xen la pizza gratuïta que s’hi repar­teix els dime­cres.

Pot resul­tar excèntric que s’obri la res­se­nya d’un fes­ti­val de foto­pe­ri­o­disme que es defi­neix per la seva atenció a la huma­ni­tat ferida i humi­li­ada per les expo­si­ci­ons que en mos­tren el revers, com ara el repor­tatge de Jérôme Gence sobre els nous empre­ne­dors que han con­ver­tit l’illa de Bali en el seu res­sort de luxe gràcies al tele­tre­ball (al “Sili­con Bali”, com se l’ha bate­jada, les pis­ci­nes subs­ti­tu­ei­xen els tau­lells), però pot­ser és aquí on hi ha el ger­men del dolor que assota l’altra mei­tat de món, per més que aquest altre sigui dins les matei­xes fron­te­res, com en la radi­o­gra­fia que ofe­reix Gui­llaume Her­baut de la França de la Cin­quena República, un tre­ball valent que oposa la imatge d’un sena­dor pan­xut pesant figues al seu escó (amb una foto­gra­fia de De Gau­lle gra­vada a la funda del mòbil) a les pro­tes­tes dels armi­lles gro­gues i l’ascens del popu­lisme en un país que ja no creu en la seva Mari­anne. La resta d’expo­si­ci­ons, excep­tu­ant el repòs que ofe­rei­xen els habi­tu­als repor­tat­ges de natura (llops i bale­nes, aquest any), enfron­ten l’espec­ta­dor a una tris­tesa del món davant la qual ha de fer esforços degra­dants per dis­tin­gir les ruïnes de Síria de les de Gaza, els nens des­val­guts de la regió etíop del Tigre dels que fugen de l’incendi del camp de refu­gi­ats de Moria o dels que fan classe en una escola devas­tada al Iemen. I els milers de des­plaçats, d’on són? De Síria, d’Etiòpia, d’Armènia, de Txetxènia, de Ban­gla Desh? A l’edi­to­rial de la 33a edició, el direc­tor del Visa, Jean-François Leroy, sosté que enmig de la crisi econòmica i sanitària, encara hi ha dia­ris i agències que, mal­grat les difi­cul­tats, con­ti­nuen envi­ant els seus repor­ters a tre­ba­llar sobre el ter­reny per garan­tir “una infor­mació veraç i fia­ble”, i que la seva mirada és més necessària que mai en temps de “nous obs­cu­ran­tis­mes, en què la indig­nació fa estralls i en què som alhora actors i vícti­mes d’una desin­for­mació angoi­xant”. Aquest punt de vista, que no costa gens de subs­criure, con­ti­nua sent el d’Occi­dent, si tots els des­ter­rats ens sem­blen fills d’una misèria i un hor­ror indis­tin­gi­bles, si els emi­grants que el canvi climàtic ha expul­sat de Ban­gla Desh són tan anònims com el nen que un refu­giat tras­llada dins d’una maleta fugint de Ghuta. Anar a veure les expo­si­ci­ons del Con­vent dels Mínims, i les pro­jec­ci­ons que tor­nen al Campo Santo, i fer atenció als ros­tres pot­ser és una de les millors cures con­tra una indi­ferència nar­co­tit­zant. Això sí, aquest any caldrà acre­di­tar pas­sa­port covid, PCR o test d’antígens nega­tiu d’almenys 72 hores abans.