El món adolescent

Col·labo­rant amb Cinema en curs, un pro­jecte ges­tat a Cata­lu­nya feliçment infil­trat en diver­sos cen­tres edu­ca­tius perquè s’hi apren­gui a veure i fer imat­ges cine­ma­togràfiques, Jonás Tru­eba va empren­dre fa uns sis anys un tre­ball amb estu­di­ants madri­lenys que va apor­tar part del mate­rial de Des dels nos­tres bar­ris, una cor­res­pondència fílmica entre alum­nes d’un ins­ti­tut d’Orca­si­tas i els d’un altre de Bell­vitge tute­lats per Jordi Morató. Es pot con­si­de­rar que aquest és l’ori­gen de Quién lo impide, rea­lit­zat durant cinc anys (del 2015 al 2020, en plena pandèmia), amb el qual, pre­sen­tat ahir en secció ofi­cial a Sant Sebastià, Jonás Tru­eba vol apor­tar una mirada sobre la joven­tut actual tenint com a coau­tors els seus intèrprets, dos dels quals van actuar en un film ante­rior del cine­asta, La recon­quista, pre­sen­tat el 2016 al mateix fes­ti­val: Can­dela Regio i Pablo Hoyos hi encar­nen una pare­lla d’ado­les­cents que se sepa­ren; 15 anys després, els antics ena­mo­rats es retro­ben en una nit madri­le­nya.

El títol de Quién lo impide és man­lle­vat d’una cançó de Rafael Ber­rio (can­tau­tor mort el 2020) que és un himne a l’ado­lescència i que també es fa pre­sent a La recon­quista. La pel·lícula dura 3 hores i mitja, però s’hi han d’afe­gir deu minuts cor­res­po­nents a dos inter­vals de cinc minuts. Un des­cans con­ce­but per a la pro­jecció en sales, que cal veure amb quina gene­ro­si­tat aco­lli­ran una pro­posta de tal durada. Tru­eba juga entre el rea­lisme tes­ti­mo­nial i la ficció, que, uti­lit­zant diver­ses veus nar­ra­ti­ves en la seva cons­trucció, sem­bla que es va impo­sant: “Tots som per­so­nat­ges de ficció”, es diu més d’un cop. Veiem els ado­les­cents amb els seus pro­ble­mes de relació a l’ins­ti­tut, fent les seves rei­vin­di­ca­ci­ons con­tra les lleis edu­ca­ti­ves i en les seves nits de bor­rat­xera quan els pares fan un viatge de cap de set­mana. Sen­tim el seu desig de trans­for­mar el món, però també els dub­tes sobre quin serà el seu futur i el del món. Se’ns mos­tra com s’ena­mo­ren i els seus viat­ges de final de curs. En prin­cipi, podria sem­blar una apro­xi­mació sociològica, però Jonás Tru­eba deixa clar que vol fer cinema i què és el que pensa sobre la manera de fer-lo.

En la seva llarga durada, hi ha moments “autèntics” i altres de bells, però també n’hi ha d’altres de molt dila­tats que fan pen­sar que el cinema també és l’art de l’el·lipsi.

En canvi, amb només 72 minuts, la belga Laura Wan­de­lek pre­senta cer­ta­ment tot Un monde, títol d’un film que, reve­lat a Un cer­tain regard del fes­ti­val de Canes i pro­gra­mat a Sant Sebastià a la secció Zabal­tegi-Tabaka­lera, aborda el tema de l’asset­ja­ment esco­lar. Ho fa amb molta sen­si­bi­li­tat i, con­cen­trant-se en el pati­ment d’un nen i una nena que són ger­mans, crea un gran des­as­sos­sec mos­trant com el pati d’una escola pot ser un infern.