Clam al buit per despertar consciències

Per Jordi Coca, Shakes­pe­are i Beckett són bes­sons (tot i haver vis­cut èpoques i països dife­rents) perquè són fills de la huma­ni­tat. Tots els mor­tals, doncs, som bes­sons. Segu­ra­ment, per això, en el moment de major èpica, recull cites memo­ra­bles d’arreu. Perquè, en un món en què tot­hom neix d’una mare i mor sol, tots som ger­mans i bes­sons de la civi­lit­zació. Per això, el prisma en què apa­rei­xen aquests éssers és con­cep­tual, obs­cur. Al terra s’escampa roba de segona mà que, només capri­ci­o­sa­ment, es res­ca­tarà per guar­dar a la maleta. Cadascú tri­a­ria una peça dife­rent que el definís, però tot­hom tran­si­ta­ria per aquest no-lloc. És el mateix pur­ga­tori de mala consciència, de purga de pecats, de clams a la revolta que ima­gi­nava Rosich a través de dos per­so­nat­ges (Copi i Ocaña al pur­ga­tori), o el lloc de patir la penitència de Sar­tre (A porta tan­cada). És un espai absurd i fosc com el de La nos­tra par­cel·la de Lara Díez Quin­ta­ni­lla.És ter­ri­ble que, en ple segle XXI, es torni al tea­tre de l’absurd, nas­cut com a con­seqüència de la ver­go­nya humana per les dues guer­res mun­di­als.

En el pas­satge, els dos per­so­nat­ges es retre­uen contínua­ment el pas­sat: Es cri­ti­quen i es ferei­xen entre ells. Segu­ra­ment, lamen­ten que ja no són a temps d’alçar-se con­tra el poder.

Coca no se sent obli­gat a pes­car frag­ments de les obres dels clàssics perquè dia­lo­guin entre ells. Pre­fe­reix cap­tar-ne l’essència (el dolorós Lear cec que no entén com no mor després de caure d’un apa­rent abisme o l’exis­ten­ci­a­lisme de Beckett, que retreu i genera inco­mo­di­tat i estra­nyesa a parts iguals). Busca els punts de con­tacte i hi esta­bleix un lli­gam que, en rea­li­tat, per­me­tria vin­cu­lar-los amb mol­tes altres auto­ries, sen­si­bi­li­tats i llui­tes. Lluny de pre­sen­tar un espai rea­lista, es queda en el tea­tre con­cep­tual, de les idees, que dona lloc a riure’s de l’absur­di­tat del món quo­tidià i que pro­voca inter­ro­gar-se sobre les raons per sen­tir-se viu i el com­por­ta­ment com­promès.​La mort i l’oblit són cada cop més a tocar. I aquells que es van emo­ci­o­nar pels can­vis del Maig del 68 (que no es van pro­duir) veuen desen­ga­nyats com altres il·lusi­ons, com ara les del 15-M, també han per­dut el seu vigor en aquest espai de con­su­misme capriciós, de seduc­ci­ons mate­ri­als estèrils que ofe­guen i enga­nyen la vida. Coca pro­posa una mirada cruel al pas­sat, que no arriba a tenir la radi­ca­li­tat natu­ra­lista de Iago Peri­cot (Adam & Eva). Des de la madu­resa, també hi ha espai per a la denúncia i per a l’advertència. No dei­xeu que els som­nis s’ador­min, ni que les con­sig­nes sim­pli­fi­quin el dis­curs. La revo­lució encara espera.