Records del barri ‘xino’

Cada gene­ració té els seus records. Els de la meva, nas­cuda als setanta, en tenim uns de pro­pis d’aque­lla Girona que es va trans­for­mar, pri­mer de mica en mica amb la tran­sició, i després, ja més acce­le­ra­da­ment, quan als vui­tanta entràvem de ple en l’edat juve­nil i en la més adulta als noranta. Poc queda, per no dir res, d’aque­lla ciu­tat negra i grisa que ens des­cri­uen les cròniques i els lli­bres. I ja costa ima­gi­nar-la si pas­se­ges actu­al­ment per aquell sec­tor del Barri Vell que anti­ga­ment ano­menàvem el barri xino –que situaríem al sec­tor del Pou Rodó, amb la seva plaça i els adja­cents car­rers de les Mos­ques i de la Barca com a punt neuràlgic–. Lloc cone­gut per la droga i la pros­ti­tució per la majo­ria dels giro­nins de la meva quinta, allò era com aque­lla zona pro­hi­bida d’El pla­neta de los simios: ter­reny a evi­tar on no calien creus esta­ca­des per adver­tir del perill perquè el mateix pont d’en Gómez o de la prin­cesa –l’últim ales­ho­res per tra­ves­sar el nos­tre Río Grande– ja mar­cava la fron­tera, i calia evi­tar tra­ves­sar-lo, i menys girar a l’esquerra.

Aquell nos­tre petit raval amb el seu propi sub­mon és el que recrea i on s’ambi­enta Las leyes de la fron­tera, adap­tació de la novel·la homònima de Javier Cer­cas que ha diri­git Daniel Monzón (El niño, La celda 211) i ha comp­tat a la pro­ducció amb el gironí Edmon Roch. Pre­ci­sa­ment ell, conei­xe­dor d’aquests can­vis radi­cals en matèria d’urba­nisme que ha expe­ri­men­tat la ciu­tat, va deci­dir tras­lla­dar bona part del rodatge a ciu­tats com ara Mont­blanc i Man­resa, on encara s’hi pot tro­bar una simi­lar petja arqui­tectònica d’aque­lla època de finals dels setanta. Una para­doxa, tenint en compte que, com recor­dava el mateix Edmon Roch en la pre­es­trena del film, ell va ser qui va esco­llir Girona fa anys per recrear la Grassa pro­vençal d’El per­fum en aquell memo­ra­ble rodatge que va por­tar a la ciu­tat l’enyo­rat Alan Rick­man.

Així, amb aquest lum­pen pro­ta­go­nit­zat per ion­quis, pros­ti­tu­tes i petits delinqüents que van a més, es narra una història que ens tras­llada a l’any 1978 a través dels records (apunt impor­tant) que té un xar­nego, Nacho (Mar­cos Ruiz), durant aquells mera­ve­llo­sos anys en què va fer el pas de tra­ves­sar la fron­tera i des­co­brir els aires de lli­ber­tat que es vivien en aque­lla zona fins ales­ho­res des­co­ne­guda de la ciu­tat. Allà conei­xerà Zarco i Tere (Chechu Sal­gado i Begoña Var­gas, estel·lars tots dos), amb qui el jove Gafi­tas esta­blirà una relació tri­an­gu­lar entre l’amor, el sexe, les dro­gues i la delinqüència.

Vol­gu­da­ment rea­lit­zada així, Daniel Monzón, que ja va il·lus­trar-nos amb la pujada i el des­cens als inferns d’un tra­fi­cant de dro­gues a El niño, opta per mos­trar el cos­tat “més viu i aco­lo­rit” de la tran­sició perquè –com explica– “en aquell moment hi havia una neces­si­tat de lli­ber­tat i de cele­brar la recent­ment adqui­rida democràcia”. És així com es des­marca abso­lu­ta­ment d’aquell cinema quin­qui espa­nyol que va plas­mar com l’anhe­lada lli­ber­tat que se supo­sava amb aquells can­vis trans­cen­den­tals no va arri­bar pas a tot­hom. Amb Eloy de la Igle­sia i José Anto­nio de la Loma com a màxims expo­nents, un subgènere amb el qual vam des­co­brir més sobre aque­lla vida al lum­pen a través de per­so­nat­ges reals i de ficció com El Torete, El Vaqui­lla, el Chino i tants d’altres, a ritme de Los Chun­gui­tos, Bar­ri­cada i Bordón 4. Amb més d’una sem­blança amb la repre­sen­ta­tiva Deprisa, deprisa (Car­los Saura, 1981), Las leyes de la fron­tera defuig estètica­ment aquells refe­rents –més sobris, gri­sos i ombrívols– per abraçar en un to no en diríem idíl·lic però sí molt més ide­a­lit­zat (romàntic també) un relat que delec­tarà els espec­ta­dors no només pel fet d’inten­tar esbri­nar en qui­nes parts s’ha rodat (i en qui­nes no) de Girona, sinó per l’exer­cici amb què et pre­dis­posa a reca­pi­tu­lar ens els arxius par­ti­cu­lars de la memòria.

Un cop assu­mida aquesta nova mirada al pas­sat i tot i que tron­to­llen alguns ana­cro­nis­mes –per exem­ple veure les cases pin­ta­des de l’Onyar quan encara no ho eren–, la pel·lícula com­pleix amb l’objec­tiu de posar-te en la pell d’un noi cor­rent que des­co­breix un món que l’atrau pel seu cos­tat fosc. I és en aquesta temp­tació que llu­eix la pas­si­o­nal Tere, nexe de la relació tri­an­gu­lar i peça fona­men­tal d’una clàssica història d’amor impos­si­ble que en algun moment recorda aque­lla que viu el també vir­gi­nal Adso de Melk amb la noia exòtica a El nom de la rosa. Camins con­ver­gents que saps que un dia se sepa­ra­ran per sem­pre.